Jordi Xammar, medallista olímpic: "Els meus pares no volien que competís"

Barcelona"Estem molt contents d'haver donat una alegria al nostre país després d'un any tan difícil. Va per tot Espanya", va dir Jordi Xammar (Barcelona, 1993) després de travessar la línia de meta. Amb el seu company Nico Rodríguez va sobreposar-se a un inici de competició complicat per pujar al podi del 470 de vela i penjar-se el bronze a la badia d'Enoshima. La primera medalla catalana als Jocs de Tòquio. L'experiència va ser inigualable a res que hagués viscut abans. Ara, aterrat en la seva nova realitat, la de tenir repercussió als mitjans, tot plegat li està costant molt menys del que es pensava.

Fa poc més d'una setmana que van acabar els Jocs. Com portes la ressaca? 

— Més o menys. Estem atenent molts mitjans i molta gent després de penjar-nos la medalla a Tòquio. Ja ens van avisar que quan es guanya un metall les vacances no comencen la setmana després, sinó un mes després. Ara estic gaudint molt d'aquesta experiència.

Ha sigut un cicle olímpic totalment anormal. Com et vas plantejar l'ajornament? Et va perjudicar?

— Ha sigut complicat. Al final una campanya olímpica és molt llarga i, de sobte, tu arribes a dos mesos de la data que tens programada des de feia quatre anys i et diuen que has d'esperar un any més. És com fer una marató, arribar al quilòmetre 32 i que et diguin que no s'acaba al 42, sinó al 52. Va ser un canvi de programació important, però va ser per a tots igual i ens hi vam poder adaptar bé.

Si els Jocs no s'haguessin ajornat, creus que hauries tingut millors resultats?

— Hem arribat millor als Jocs gràcies a aquest any extra que hem tingut per preparar-los. Nosaltres ens hem dedicat a seguir millorant els aspectes en què flaquejàvem. Sens dubte ens ha anat bé l'ajornament.

Tenint en compte l'any complicat previ, ¿vau necessitar ajuda psicològica per afrontar els Jocs?

— Sí, tenim una psicòloga i aquesta cita la vam treballar molt. És una competició que portàvem molts anys esperant. Sabíem que seria una experiència dura i vam estar treballant bastant abans dels Jocs tant en sessions individuals com amb el meu company, el Nico. Anticipàvem les dificultats que ens podríem trobar per, quan arribessin, estar preparats per reaccionar de la millor manera possible. La idea és imaginar-te-les perquè, quan les tinguis al davant, ja les hagis viscut.

Han sigut els teus segons Jocs, uns Jocs diferents. Van anar com t'esperaves?

— Vaig viure'ls amb molts nervis. Els esperes durant molts mesos i després, quan encara no havien començat, ja volia que s'acabessin. Volia saber ja si obtindríem la medalla o no. Realment una de les coses que més ens han impressionat és que anàvem a aquests Jocs com a clars candidats a medalla i això et comporta moltíssima pressió. Quan vas a uns Jocs com a clar candidat i no senzillament pensant "A veure si la guanyo", es nota molt la diferència. Notes que has de guanyar perquè fa cinc anys que no baixes del podi. No haver aconseguit la medalla hauria sigut un fracàs.

En què s'han diferenciat dels de Rio?

— Pensava que haver estat a Rio em donaria molta tranquil·litat i no m'ha servit ni en un 10%. La mentalitat i la pressió que sents quan vas als Jocs com a favorit, és un món totalment diferent.

I llavors ja us toca competir. Va ser com esperaves?

— El primer dia vaig tenir molts nervis. Portes tota la vida esperant aquell moment i de sobte arriba el dia i les primeres proves et costen. El cos el teníem com si estiguéssim cansats, no fluïa, però això ho vam treballar amb la psicòloga i érem conscients que ens podia passar. No ens havíem d'enfrontar als nervis, calia que els deixéssim fluir i acceptar i comprendre la situació.

Quan travesseu la meta i veus que heu aconseguit una medalla esclates d'emoció.

— Ni recordo aquell moment. Va ser increïble. Quan érem a l'últim llarg a meta va ser espectacular. La posició ens validava la medalla. Va ser la recompensa a tota una vida de feina. No només nostra, sinó també de la nostra família i la gent que ha treballat perquè nosaltres estiguéssim allà. No ho oblidarem.

Un cop amb la medalla al coll, qui va ser la primera persona a qui vas trucar?

— Vaig telefonar als meus pares. Ells venien del món de l'esport, del motor, i de fet ells no volien que jo competís perquè sabien que aquest món era molt dur i sacrificat. Però una vegada ven veure que el que m'agradava era competir, sempre m'han donat suport al màxim i sempre m'han donat totes les eines que ells han pogut per fer-ho.

Ara tens una nova realitat al endavant amb una medalla olímpica a casa. Com està sent l'adaptació?

— Va ser molt especial amb la meva família i la meva parella. Ells han patit molt durant molt temps. Ha sigut una recompensa bonica i un moment molt feliç.

Et notes dins d'una bombolla amb por que tot exploti?

— Tampoc tant. Noto que ho he assimilat tot molt ràpid. La gent em diu que em veu tranquil, i és que tampoc sento que m'hagi canviat la vida ni soc una persona diferent. Sento que m'he tret un pes de sobre. Jo aquests cinc anys he viscut obsessionat amb els Jocs Olímpics de Tòquio. No hi ha hagut un dia que no hi hagi pensat i haver-ho aconseguit és haver-me tret un pes de sobre.