Qui serà el favorit l’any vinent?

BarcelonaRafa Nadal arribava amb un 97,35% d'efectivitat en els seus partits a Roland Garros. Tot i aquesta dada tan contundent, segurament la més aclaparadora que hi ha a la història de l'esport, si parlem de domini d'un esportista en un esport individual i una gran competició, en la majoria de reflexions dels experts i dels que no ho són tant, abans de començar aquest Roland Garros no era considerat el favorit, sinó tan sols un candidat.

És veritat que no tot jugava a favor seu en l'anàlisi de les últimes setmanes. Per fer-ho més èpic, s'havien afegit dues situacions per restar probabilitats al jugador manacorí en la seva última croada. D'una banda, la recent lesió a Roma, tan sols quinze dies abans; i, de l'altra, un sorteig capritxós feien que el costat superior del quadre tingués la major part dels millors jugadors en terra batuda. Sobretot aquesta última condició convertia el camí cap al catorzè títol en una bogeria, tots els favorits competint caníbalment abans de la final; vuitens, quarts i semifinals eren finals una darrera l'altra. El pitjor quadre de tota la seva trajectòria esportiva a París. Tres partits èpics, contra Félix Auger-Aliassime, Novak Djokovic i Alexander Zverez, han demostrat que jugant millor o pitjor, estant físicament al màxim nivell o no, Rafa competitivament encara està un punt per sobre de tota la resta de jugadors a Roland Garros. Tots ells sortien a les travesses com a candidats a guanyar el torneig abans que Nadal. Alcaraz, que tot i ser un tenista amb un futur força prometedor ben just acaba d'iniciar la seva carrera, era vist més candidat a la victòria que el manacorí per a alguns. Error immens.

El nivell competitiu que hem vist en el catorzè no el recordo en cap altre esportista professional, la capacitat d'afrontar aquest torneig ha estat una bogeria incommensurable. És actitud i confiança convertida en un martell piló per als rivals. Res canvia any rere any. Arriba una setmana abans. Viu el dia a dia sempre igual, sense canvis, fent-ho tot obsessivament igual. Passa la primera setmana buscant el seu ritme de joc, com a bon dièsel. Analitza estratègicament com ha de jugar envers cada rival. Manté la tàctica consistentment en cada joc, en cada set, en cada partit. La seva eficiència en guanyar les pilotes clau que decideixen matxos és tan contundent estadísticament que ningú dubte que guanyarà totes les pilotes importants, ni els seus contrincants. En la segona setmana agafa un ritme i una perfecció d'execució que el converteixen en un assassí dins la Philippe Chatrier, la seva pista, que es fa gran per a ell i petita per a tots els seus rivals. Aquest any han posat una frase a la tribuna lateral de la seva pista preferida: "La victòria pertany al més tenaç". Aquest és ell, només ell. Ha aconseguit que els francesos, definitivament, estiguin a favor seu i, gairebé, el considerin un dels seus davant la falta d'aspirants d'aquell país. Qui serà el favorit l’any vinent?