Sandor Martín: "Seré pare, però he de ser egoista perquè la meva carrera esportiva té data de caducitat"

BarcelonaA Nou Barris hi ha un esportista que està a prop d'aconseguir una fita inèdita per a un català: ser campió mundial de boxa. Al desembre es va convertir en el primer espanyol des del 1935 que combatia en l'Olimp d'aquest esport, el Madison Square Garden de Nova York, i té el títol europeu del pes superlleuger des del 2019. El seu registre com a professional és de 40 victòries (13 per KO) i 3 derrotes i actualment és el número 1 del rànquing del pes superlleuger del Consell Mundial de la Boxa (CMB).

Però Sandor Martín (Barcelona, 1993) no només lluita per posar títols a la seva vitrina. Des de l'inici de la seva carrera professional s'ha proposat canviar la imatge del món de la boxa que actualment té la societat. Considera que els mateixos protagonistes d'aquest esport i les pel·lícules han construït una reputació tèrbola que no és la que es mereix una disciplina que veu com un trampolí per millorar la vida de les persones. El juliol té previst tornar a boxejar als Estats Units i, a finals d'any, vol portar un gran combat a Barcelona. Abans, al maig, naixerà la seva filla. El Sandor ens rep al Gimnàs KO Verdún, on s'entrena i imparteix classes.

Per què no hi ha hagut mai un campió mundial de boxa català?

— Perquè la casuística no ha volgut. Josep Gironès és qui n'ha estat més a prop. Hem tingut a molts dels millors boxejadors i entrenadors del moment, però no s'ha aconseguit.

Tu ho tens entre cella i cella.

— Hi ha hagut diversos campions mundials espanyols, però cap ha sortit de Catalunya. Gironès és un mite, el referent. Hi ha molta gent que diu que jo puc superar la seva carrera i això ho permetria el fet d'aconseguir el títol mundial. Com a repte personal, és molt bonic.

¿T'has posat un termini per aconseguir-ho?

— Si ho hagués fet crec que hauria d'haver marxat d'aquest esport fa temps. A la boxa les coses venen com venen i has d'acceptar-les. És important no tenir pressa i no desesperar-se. Però és veritat que estem en una bona posició i tot es pot precipitar abans que acabi l'any. Ara bé, crec que el moment ha de ser el 2024.

Quan vas començar a sentir la motivació de millorar la imatge de la boxa?

— Des del moment que em vaig convertir en professional amb 18 anys. Jo tenia molt deïficades coses que vaig aconseguir de manera molt prematura, com ara ser campió d'Espanya. La repercussió social del que jo feia va anar creixent i em vaig adonar que molta gent que hi havia al meu voltant tractava malament aquest esport. La boxa no necessita aquest tipus d'actituds i actuacions. Em vaig proposar a mi mateix ser una mica la imatge del canvi de la boxa a Espanya. Vull trencar barreres socials perquè la gent vegi que la boxa no és el que pensen.

¿Part de la culpa de la imatge que la societat té de la boxa prové de l'estereotip del boxejador que han venut les pel·lícules?

— És dur que jo ho digui, però el problema de la boxa és la mateixa gent de la boxa. Hi ha hagut una mala praxi des de dins, hem de fer autocrítica. Hi ha hagut gent que ha gestionat malament aquest esport, que és meravellós i té un potencial molt gran, però demana que es facin bé les coses bé des de la base. Hem d'alimentar-nos d'això i oblidar-nos del negoci tèrbol i de la imatge que ensenyen les pel·lícules, perquè no correspon amb la realitat.

El maig seràs pare.

— Sí, em queden quatre setmanes per ser-ho.

Creus que el naixement de la teva filla et farà viure d'una altra manera la competició?

— La veritat és que no ho sé. L' últim combat que he fet, al Madison Square Garden, ja sabíem que seríem pares i no va canviar res. Però quan tingui la meva filla a les mans m'imagino que serà diferent. De totes maneres, i és una cosa que em fa mal, considero que he de ser egoista perquè la meva carrera esportiva té data de caducitat. No puc deixar que gaires coses afectin el meu rendiment esportiu. N'hem parlat amb la meva parella, d'això. La vida esportiva és una i s'han de seguir fent les coses bé. Com a esportista d'alt nivell he d'intentar que els canvis de la meva vida afectin el menys possible la meva carrera. A partir d'ara, el que faci no només serà per a mi, sinó per al futur de la meva família.

El teu pare no volia que fossis boxejador. Per què?

— Principalment perquè és un esport molt dur. Físicament i mentalment. Ell sempre va intentar mostrar-me aquesta realitat i jo la vaig assumir. Vaig superar les proves que ell em va posar en el seu moment. Si girem la truita i em preguntes si voldria que els meus fills seguissin les meves passes...

T'anava a preguntar just això.

— Doncs et diria que no voldria que les seguissin.

Per què?

— Perquè vull que sigui un camí que es guanyin ells i que l'escullin ells. Jo estic aquí per ajudar-los a complir els seus somnis en les facetes que vulguin. I, si aquests són a la boxa, els ajudaré com ho faria amb qualsevol altra persona: ensenyant-los la realitat d'aquest esport, sense amagar res. A la boxa passes per moments durs. L' alt nivell és lesiu físicament perquè té molt desgast i mentalment es pateix. Si vols arribar a alguna cosa en aquest esport has d'estar disposat a passar per aquests moments.

¿Alguna vegada t'has plantejat deixar la boxa?

— No, no, no. Sempre he tingut molt clar que l'objectiu era ser campió mundial i, almenys fins que no ho sigui, no em retiraré. Sé que me n'aniré de la boxa sent campió mundial. Una vegada ho hagi estat, ja hauré complert el meu objectiu. Però mai m'he plantejat deixar la boxa perquè considero que, el dia que m'ho plantegi, serà el moment de fer-ho. Tenir pensaments negatius perquè les coses no surten com voldries en el món de la boxa es paga car. És veritat que he tingut moments molt dolents en els quals mentalment he hagut de superar situacions que altra gent no superaria. Considero que això forma part de l'aventura de la boxa i de la vida. I, de la mateixa manera que no és fàcil esborrar-se de la vida, tampoc ho és esborrar-se de la boxa.