Sergi Darder, ni mite ni traïdor

BarcelonaSe m’acumulen els temes. Avui tenia començats sengles articles sobre Jaume Roures i Daniel Sánchez Llibre. Però la confirmació del traspàs més anunciat deixa els empresaris a la nevera tot esperant una setmana tranquil·la. Així guanyo temps per repensar fins on arriba la meva valentia.

Darder ha fitxat pel Mallorca per vuit milions d’euros (més dos de variables) amb una rebaixa significativa de la seva fitxa. Un cop fort per a l'Espanyol i la seva afició, tant des del punt de vista esportiu com sentimental i simbòlic. El màxim responsable d’aquest disgust té un nom i ho viu des de la distància, física i metafòrica: Chen Yansheng. És ell qui està aconseguint el que no han aconseguit poders molt superiors al seu que porten anys intentant-ho: carregar-se un club centenari. Hem sobreviscut a tot. A vegades dubto que sobrevisquem a l’empresari xinès.

Però avui toca escriure sobre Sergi Darder. Ha triat l’opció més conservadora. Tornar a casa i gaudir dels seus últims anys de carrera a prop de la família. I jugar, de moment, a Primera en un equip que acostuma a estar a Segona en lloc de jugar a Segona en un equip que acostuma a estar a Primera. Amb aquesta decisió ha renunciat a ser una llegenda perica, no ha volgut esdevenir un mite. Ha estat humà, massa humà. Tot el meu respecte. Però l’admiració màgica que tenim pels ídols s’esvaeix. Ell ha decidit que el jutgem com a terrenal i això no sempre és agradable. I hi ha dades objectives: malgrat la seva qualitat, és dels pocs jugadors de la nostra història que han estat titulars en dos dels nostres sis descensos. Malgrat la seva qualitat, al llarg d’aquests anys ha desaparegut de molts partits (aquella mirada a l’horitzó als deu minuts que ens anunciava el no Darder, no party). Malgrat la seva qualitat, cap equip amb aspiracions no l’ha volgut fitxar tot i ser una ganga.

Com cantava el Calamaro, tot el que acaba, acaba malament. I jo, com Rosalía, estic despechao. I que no em vingui cap savi de les obvietats dient-me que soc un ingenu per admirar futbolistes. Ja sé que tot és representació. Com ho és la vida. Un joc, el futbol, que només té sentit si ens transporta a la innocència de la infància. Un sentiment que ens fa estimar a qui no s’ho mereix, a sentir-nos dolguts quan ens abandona i a viure amb passió que una pilota entri o no a la porteria. Però també a viatjar a Albacete un diumenge d’agost per veure el debut del nostre equip a Segona.