Setge a Roman Abramóvitx, el propietari del Chelsea i fidel aliat de Vladímir Putin

BarcelonaEl març de l’any 2000 Roman Abramóvitx va aterrar a l’aeroport d'Anàdir a dalt d’un vol privat. Al mateix aeroport, va negociar amb les autoritats locals disposar d’un helicòpter per passar una setmana visitant un munt de poblacions de la regió de Txukotka, el punt més a l’est de Rússia, just a l’altra banda d’Alaska. Una zona més gran que la península Ibèrica habitada per tot just 50.000 persones, bona part de les quals a Anàdir. Una de les regions més fredes i remotes del planeta, amb més rens que persones. Un paratge gèlid envoltat per l'estret de Bering i l'oceà Àrtic. Abramóvitx hi aterrava per donar-se a conèixer. Malgrat que no hi havia viscut, ni hi tenia cap familiar i era el primer cop que trepitjava la regió, estava disposat a convertir-se en el seu governador. I per guanyar les eleccions, li tocava donar-se a conèixer i prometre una pluja de milions. Va fer les dues coses, esclar. Va guanyar les eleccions per al partit de Vladímir Putin.

Aquesta setmana Roman Abramóvitx ha explicat que s’aparta de la gestió diària del Chelsea, el club que va comprar el 2003, i cedeix les responsabilitats a la fundació del club. Una jugada per evitar que les sancions que pugui rebre per ser un fidel aliat de Putin afectin l’equip de l’oest de Londres. Abramóvitx, que del 2018 al 2020 no va poder entrar al Regne Unit perquè li van denegar la visa pels seus negocis a Rússia, fa temps que no es deixa veure per la capital britànica, on té una mansió. Segons el diputat laborista Chris Bryant, el moviment del magnat rus no deixa de ser "teatre" per evitar possibles sancions. Bryant ha demanat al Parlament que Abramóvitx sigui castigat per les autoritats britàniques perquè "el 2019 ja es va informar de la seva connexió amb l’estat rus i amb activitats corruptes". En declaracions al The Guardian, Bryant ha demanat que els béns del magnat de 55 anys al Regne Unit siguin congelats. I un dels seus béns és el Chelsea, club que va emetre diumenge un petit comunicat en què afirmava: "La situació a Ucraïna és horrible. Els nostres pensaments estan amb la gent d’Ucraïna. Tothom al club prega per la pau". A l'espera de veure si una acció del govern britànic contra el magnat afecta el club, el dia a dia ara recau en la fundació i en la CEO del club, la russa Marina Granovskaia. El Chelsea, vigent campió europeu, espera novetats, conscient que es pot punxar la bombolla on viu des de l’any 2003, quan va aterrar a la ciutat aquest empresari, fidel aliat de Vladímir Putin.

Abramóvitx venia aneguets de joguina pels carrers de Moscou a finals dels anys 80, quan les autoritats soviètiques el van detenir més d’un cop per vendre sense permís. Quan l'URSS va caure, Abramóvitx i la seva dona Olga estaven disposats a tot per no passar gana mai més. El primer pas va ser començar a produir joguines al seu pis menut. 10 anys després ja era un dels homes més rics de Rússia, després de comprar desenes d’empreses. Algunes les liquidava. Altres les potenciava. Als anys 90, en la salvatge era de la privatització de tota l’economia soviètica, aquells que estaven disposats a tot van fer fortuna, en molts casos. Altres van acabar perdent la vida en revenges mafioses. Abramóvitx se’n va sortir prou bé, tot i que va passar alguns mesos a la presó acusat d’apropiació il·legal de béns públics. El judici va ser declarat nul.

De Ietsin a Putin, deixant amics pel camí

L’actual propietari del Chelsea s’havia convertit en un dels grans oligarques en el sector del petroli i el gas, quan el 1995 va comprar bona part de l’empresa del sector del petroli Sibneft juntament amb Borís Berezovski, un empresari ben connectat amb Borís Ieltsin. Per poder fer-ho, van pagar suborns a treballadors estatals per poder rebaixar artificialment el preu de les accions. Acusats per la justícia, van admetre haver pagat els suborns i haver gaudit de la protecció de grups criminals. Abramóvitx va haver de pagar una forta multa, però va evitar la presó. I no va perdre les accions de Sibneft, una de les empreses que pateix les sancions de la comunitat internacional aquests dies.

Amb 30 anys, Abramóvitx ja era tan poderós que va arribar a viure el 1996 en un dels edificis interiors del Kremlin per ser a prop de Ieltsin. El seu soci Borís Berezovski, per cert, sí que acabaria a la presó, acusat de corrupció ja amb Vladímir Putin al poder. Abramóvitx no, perquè va saber acostar-se a Putin quan l’estrella de Ielstin ja s’apagava. El 1999, un any abans de l’arribada al poder de Putin, Abramóvitx ja va ser a la seva festa d’aniversari. Quan Putin va decidir castigar un Berezovski massa poderós, Abramóvitx va declarar contra el seu antic soci al judici.

I per demostrar la seva fidelitat a Putin, va entrar al seu partit Rússia Unida, pactant amb ell que esdevindria el governador de la remota regió de Txukotka, una zona deprimida, amb una població cada cop més vella, un greu problema d’alcoholisme i on un dels pocs negocis és vendre ullals de morsa. Abramóvitx va arribar-hi aquell any 2000, i es va deixar veure a les poques ciutats i a les remotes viles dels txuktxis, la població autòctona, alguns d’ells encara avui nòmades que volten perseguint animals per paratges glaçats. Abramóvitx, naturalment, va guanyar les eleccions. I tan bon record va deixar, que va ser declarat fill il·lustre de la regió malgrat haver nascut a Saratov, a 10 hores de vol, i deixar-s’hi veure poc. A partir del 2003, quan va comprar el Chelsea, encara menys. Preferia Londres a Anàdir, on es va crear una penya de seguidors del club anglès. Abramóvitx es va gastar més de 900 milions d'euros per millorar les condicions de vida de la població construint biblioteques, piscines climatitzades, escoles, calefacció per als carrers i creant llocs de treball. La natalitat va créixer. L’alcoholisme va baixar. I quan va ser reelegit, va aconseguir-ho amb més del 90% dels vots. Ni el mateix Putin aconseguia generar tant consens en uns comicis.

Abramóvitx va deixar de ser governador de la regió el 2008, quan Putin va tirar endavant un decret segons el qual els càrrecs públics havien de tenir tota la seva fortuna a Rússia. Més d’un oligarca amb càrrec va dimitir, un d’ells Abramóvitx, que ja estava tip de fer un viatge anual a l’altra punta del món. El decret de Putin tenia la intenció de veure clar qui li era lleial, ja que més d’un oligarca havia semblat coquetejar amb els opositors. Abramóvitx no era un d’ells. La seva fidelitat estava fora de tot dubte, ja que llavors era una de les figures clau per assegurar que Rússia organitzaria el Mundial de futbol del 2018. La candidatura, oficialitzada el 2009, aconseguiria guanyar el 2010, amb Abramóvitx aprofitant els contactes fets com a president del Chelsea per guanyar suports.

Pendents de les sancions

Putin confia tant en ell que el 2012 va arribar a ordenar-li que comprés accions de la firma minera Norilsk Nickel perquè es vivia una guerra entre dos oligarques per controlar-la. I Putin va decidir que per evitar el conflicte, hi posaria pel mig Abramóvitx, que va acabar declarant davant d’un jutge per aquest cas. "Abramóvitx sempre se surt amb la seva", explica el periodista Dominic Midgley, autor d’un llibre sobre aquest oligarca que ha fet que el Chelsea, tradicionalment un club de segona fila a Anglaterra, guanyi 22 títols en 19 anys, entre els quals dues Lligues de Campions. La seva arribada al futbol no era una casualitat. “El van convidar a un partit al Bernabéu i va adonar-se del poder que tenia. Va ser llavors que va començar a estudiar el mercat. I tenia clar que volia un club de Londres, on els oligarques russos prefereixen viure i invertir”, explica Midgley. “El Chelsea és una operació d’imatge i Abramóvitx sap que hi perd diners”, afegeix. Ara el futur del Chelsea pot canviar de nou per culpa d’Abramóvitx. La filla del magnat, Sofia, de 27 anys, ha utilitzat les xarxes socials aquests dies per publicar missatges contra la guerra, així com un on deia que "una de les mentides més grans és dir que tots els russos donen suport a Putin". El seu pare calla. I el seu jet va aterrar el dia que començava l’atac sobre Ucraïna a Mònaco; on s’ha refugiat, esperant novetats fins abans d'ahir, quan va tornar a Moscou.