La síndrome Lamine Yamal

BarcelonaEl Barça s'ha abonat a un relat fantasiós i la tossuda realitat li rellisca. Tant és que estiguem ja en un nou any o que s'hagi disputat la primera volta de la Lliga. Laporta i Xavi han anunciat tantes vegades que tot està a punt de canviar miraculosament, han apel·lat tant a la fe, al pensament màgic, a les palanques, als enemics externs, a l'èpica de superar una herència verinosa i a la nostàlgia d'un brillant passat que sonen buits, a disc ratllat.

No hi ha arguments que sostinguin el seu optimisme patològic ni suficients conills al barret de copa. S'havia d'esperar que tornés Pedri, que reaparegués De Jong, perquè aleshores sí, l'equip funcionaria com un rellotge. Era necessari començar a negociar el traspàs de João Félix després que marqués el gol del triomf davant l'Atlètic de Madrid, i Balde era mil vegades millor que Jordi Alba just abans que Cancelo ocupés el seu lloc a la banda esquerra. Es fabriquen herois amb pressa que acaparen portades i omplen pàgines amb reportatges en els quals es grata en els seus inicis i parlen els seus descobridors per després desaparèixer de les alineacions sense temps a digerir ni la seva fulgurant arribada ni el seu sobtat ocàs. El cas de Lamine Yamal és paradigmàtic perquè corre el perill d'acabar convertint-se en síndrome. El debutant més jove, el golejador més precoç, el batejat com "el nou Messi" ha passat en un no res el testimoni dels focus, la celebritat i les il·lusions a Vitor Roque, que bastant deu tenir amb no patir jet lag.

Lamine Yamal, sense dubte, no té cap culpa ni responsabilitat en les expectatives que es van dipositar en ell. Als seus 16 anys no podia carregar amb el pes d'un equip que no sap a què juga dos anys després de l'arribada de Xavi i d'un club que viu al límit flirtejant amb la ruïna a base de cops d'efecte. No hi ha un sol jugador, ni un, que sigui fiable aquesta temporada. Tots, des d'Araujo fins a Lewandowski, estan per sota del nivell que s'esperava. El problema és estructural, global i les solucions són peribles perquè segueix sense haver-hi un diagnòstic clar. Un dia s'apunta a la premsa, l'altre al madridisme sociològic, el següent a Libero o a l'última passada que no va arribar per justificar no xutar a porteria durant tota la primera part davant el Las Palmas. I, així, es posin com es posin, és impossible.