Ona Carbonell: "La societat et jutja i et diu: «No tornaràs a ser la mateixa perquè ets mare»"

Sant Cugat"Podem fer l'entrevista aquí, a prop de la piscina? Així les veig entrenar", demana Ona Carbonell (1990, Barcelona). Sempre a prop de l'aigua, com si es tractés d'una atracció magnètica. L'Ona fa un parell d'anys es va atrevir a compaginar l'esport d'elit amb una nova aventura: la maternitat. Amb el Teo, el petit dels seus dos fills, en braços, i el Kai concentrat en el que succeeix dins l'aigua, la nedadora de sincronitzada amb 23 medalles entre Mundials, Europeus i Jocs Olímpics atén l'ARA per reflexionar sobre com l'esport encara no està prou adaptat a les necessitats de les dones esportistes.

Com va aquesta aventura?

— Amb virus de guarde tot el dia! [riu] Però molt feliç i molt contenta. És l'aventura més bonica que he fet a la meva vida. Sobretot estic molt feliç d'haver-la pogut compaginar amb l'esport. Tinc moltes companyes que volien fer-ho, però no han pogut. Hi ha esportistes que han hagut de renunciar a la maternitat per l'esport, o a l'esport per la maternitat. D'aquí ve la meva lluita per reivindicar la dona en el món de l'esport, la igualtat d'oportunitats, la conciliació... Encara queda molt de camí. Però sé que és possible, perquè ho he viscut, i altres dones abans també. 

La maternitat en l'esport és una cosa desconeguda que sembla que no hagi passat mai. Però tu no ets la primera esportista d'elit que ha sigut mare. Per què aquest oblit col·lectiu? 

— El problema és que mai es va visibilitzar, mai es van explicar les seves històries, però tenim grans referents a Espanya, com Teresa Perales, i a escala mundial, com Serena Williams i Alex Morgan. Mai se n'ha parlat i mai s'ha normalitzat.

Per què no s'ha visibilitzat? 

— Doncs no et sabria respondre a aquesta pregunta. També me l'he fet jo i no sé el perquè exactament. El que tinc clar és que ara que s'ha començat a visibilitzar, cada cop han sorgit més ajudes, es comença a professionalitzar també aquest procés, a haver-hi baixes i beques, professionals durant l'embaràs i el postpart... Calen professionals específics per a aquesta etapa, que òbviament és diferent. Per exemple, des que en el futbol hi ha baixes i els clubs i les federacions s'hi han implicat, hi ha moltes dones que s'estan quedant embarassades. Els mitjans de comunicació teniu molt a fer, però des de les institucions, des de dalt, s'han de canviar moltes coses. Quan a poc a poc es van canviant, el resultat sorgeix. El que falta és que sigui alguna cosa normal, perquè ho és. 

Com vas prendre la decisió de ser mare?

— Fa uns anys que pensava en el tema de la maternitat. Tampoc era que m'obsessionés, però des que ho he viscut he vist que no és just que hi hagi dones que hagin de renunciar a la maternitat o que tinguin la mateixa por que jo tenia a perdre la meva carrera esportiva. És una mica el que em dona forces per seguir reivindicant i lluitant. La maternitat i l'esport són dues coses meravelloses. La carrera esportiva ja té una data de caducitat prou d'hora per haver-hi de renunciar abans per ser mare.

Sembla com si només poguessis ser una cosa: o mare o esportista.

— Fa un temps, quan jo vaig decidir ser mare, el més difícil era com et jutja la societat. Et diuen: "No tornaràs a ser la mateixa perquè ets mare". A l'esport en general encara estem lluny d'una igualtat d'oportunitats. No només per a la conciliació, que és una de les parts importants, sinó per a moltes altres coses: sous, recursos... Hem de lluitar tots i totes perquè això cada cop millori. 

La maternitat va ser com t'esperaves? 

— No m'esperava res. Sabia que era un repte molt gran, però no què em trobaria. Ni jo ni el meu entorn, per això va ser maco: ningú sabia com seria. Jo vaig assumir el repte dient-li a l'entrenadora: "Ho assumeixo i vaig a totes, però pot ser que no arribi o no funcioni". Al final ho vam aconseguir.

I vas poder fer esport durant tot l'embaràs.

— Sí, vaig poder continuar entrenant. D'una altra manera, però es pot fer. És més, un mes després de donar a llum vaig poder tornar a entrenar. Esclar que hi ha un tema biològic i si dones el pit encara més, però hi ha moltes coses que podem fer. 

Ara ets una referent per la teva lluita diària.

— He intentat normalitzar-ho. En el documental surto traient-me llet moltes vegades, amb el nen, sense dormir, plorant i explicant la realitat... El que va passar als Jocs Olímpics de Tòquio quan hi vaig portar el nen i que va sortir a tot el món. Sé que si tens un referent a prop és més fàcil entendre i veure el camí. Estic creant el departament de Maternitat i Esport al Comitè Olímpic Espanyol, que és el primer que existeix. Tenim la intenció que s'exporti internacionalment i que canviïn coses de cara als Jocs Olímpics de París del 2024. Estic fent moltes coses que crec que poden canviar la vida de moltes esportistes, o almenys això és el que intentem. Jo intento lluitar i reivindicar en el meu petit món, que és l'esport, però sent conscient que l'esport és un reflex de la societat i que pot ajudar en altres àmbits. 

El que va passar als Jocs de Tòquio [les mesures de seguretat li impedien la lactància del seu fill d'un any] deixa clar que l'esport no està pensat per a les dones. 

— Les normatives que va posar el govern del Japó està clar que les havia posat un home. Si coneixes la lactància, saps que no és un cop al dia en un horari en concret. Moltes coses han de canviar i s'ha de seguir reivindicant encara que anem fent minipassets. Estem en el bon camí i m'agrada veure-hi la part positiva. Tinc moltes companyes que quan van ser mares va ser un infern, i jo he sigut una privilegiada: he tingut ajudes econòmiques, ajuda familiar, confiança plena de la meva entrenadora i de les meves companyes... Hi ha moltes dones que, dins i fora de l'esport, han tingut zero confiança i ajuda per part del seu entorn. 

¿El món de l'esport està preparat per resoldre tots els dubtes que sorgeixen un cop que s'és mare? 

— Recordo que el primer que vaig fer quan vaig tornar a entrenar va ser buscar a Google "lactància i esport d'elit" i vaig obtenir zero resultats. En canvi, l'esport ha evolucionat en tots els sentits: biomecànicament, pel que fa a nutrició, psicològicament, de rendiment... I zero resultats de lactància? És una cosa que mai s'ha començat a investigar i anem molt tard si tenim en compte com hauríem d'estar.

Com t'ho vas fer, doncs?

— De manera natural. Al final, anàvem trobant obstacles i els anàvem afrontant. El pitjor moment va ser a Tòquio, on no vaig poder dormir a més de donar el pit. Això afecta 100% el rendiment i l'estat d'ànim, i quan estàs preparant uns Jocs entrenant deu hores al dia... Vam intentar fer migdiades entre entrenaments i que el meu marit hi fos a les nits, però quan dones el pit és més difícil. Hem anat buscant solucions i estic molt agraïda a la meva entrenadora i a les companyes d'equip, que m'ho han posat superfàcil. Al principi era superestrany. Per exemple, tenir la nevera al peu de la piscina i treure'm llet entre entrenaments, però ho vam anar normalitzant.

Existeix la conciliació? 

— Sí, però es necessiten diferents eines: una doctora específica d'embaràs i postpart, una persona de sòl pelvià –perquè et queda destrossat–, una assessora de lactància –per si tens mastitis o fas servir el llevallets–, psicòlegs especialitzats en la matèria, sales de lactància, guarderies en centres d'alt rendiment per poder compaginar maternitat i esport d'elit de veritat, beques específiques... Si van canviant totes aquestes coses i institucionalment s'implementen, sí que es pot. 

Com veus el futur?

— Incert! Dos nens no és el mateix que un. Estic començant a entrenar amb molta més calma que amb el Kai. Vaig a un altre ritme i amb la prioritat clara, que són els nens i la família. Tot ho veig una mica diferent.

I com has canviat tu com a persona? Perquè a més de ser mare i esportista d'elit, també ets l'Ona. 

— Vaig aprenent dia a dia. Ser mare et fa aprendre constantment a educar. És una feina maquíssima i difícil. Sortir de la teva zona de confort t'ajuda sempre. Ara lluitar per això m'ajuda i em dona eines per afrontar la meva vida. Soc la mateixa Ona, però aprenent molt cada dia de tothom. 

¿Hem de començar a canviar el focus, deixar de donar veu a les dones perquè fan esport i centrar-nos en el seu rendiment i mèrits com a esportista?

— Totalment, és el que intentem. Tant de bo no hàgim de tenir aquesta entrevista i puguem parlar dels èxits o de qualsevol altra cosa, perquè significarà que hem arribat a la igualtat real. Arribarà, però encara falta molt.