El somni d’una medalla per la lluita compartida entre germans

BarcelonaEl teu germà gran té un accident de moto i li donen sis hores de vida. Un cop dur i cru de realitat. Són finals de setembre del 2013 i Lucas Eguibar ja prepara els Jocs d’Hivern del febrer següent, però el coma i els danys cerebrals del Nico ho paralitzen tot. El rider deixa d’entrenar-se per fer pinya i dedicar-se a la família. Té 19 anys, ja ha sigut campió del món júnior de snowboard i les expectatives a Sotxi eren bones.

“No podia pensar en res”, reconeix el Lucas. Afortunadament, el Nico supera els dies més crítics i passa a dependre d’ell mateix. Dos mesos després es desperta. Encara li queda una llarga recuperació, però no es pateix per la seva vida. El Lucas, amb poques setmanes de marge, decideix preparar-se i disputar els Jocs, en els quals queda setè (diploma olímpic) després de caure a les semifinals i no accedir a la final.

Quan torna d’aquells Jocs Olímpics d’Hivern disputats a Rússia, però, tots dos germans fan un pacte. L’un entrenarà dur per ser el millor del món i l’altre per tornar a fer la vida més normal possible lluitant contra les greus seqüeles d’aquell infaust accident. I així, sense ser-ne gaire conscients, enceten una història de lluita paral·lela però d’esforços compartits que els reactiva sempre que les dures jornades o la rehabilitació més feixuga se’ls fan pesades. Com envalentit pel seu acord, a més, Eguibar comença a guanyar. Primer una cursa de la Copa del Món i, més tard, el títol, alçant el globus de cristall a La Molina, el març del 2015.

Una inspiració mútua

“Em motivava molt veure’l com avançava i s’esforçava tant dia rere dia”, explica el Lucas. “Els seus triomfs eren un motiu per lluitar més”, explica el Nico, ja amb bona dicció, al programa Informe Robinson. “M’imagino com si fos ell, lliscant per la neu”, afegeix amb una devoció que no s’entén sense conèixer els orígens. Neixen i viuen a Sant Sebastià, terra sense pistes, però la tradició familiar d’anar els caps de setmana a esquiar (a Candanchú, al Pirineu aragonès) dispara l’entusiasme dels petits de la casa. De fet, tots tres fills competeixen en edats de formació, però només el Lucas, el mitjà, aposta per una carrera professional. Especialment quan, amb 15 anys, acaba tercer en el campionat d’Espanya de snowboard, l’especialitat que més li agrada. Els tècnics de la federació el veuen i s’hi interessen. “És el tercer dia que agafo la taula aquest hivern”, els respon.

La seva passió per la muntanya i tantes hores a la neu li reporten bons fonaments, elevats per un talent natural que subratlla amb un físic idoni per la disciplina. Un dels preparadors que l’entrena fins a l’elit, des del 2011, va ser el barceloní Israel Planas, amant d’aquest esport i el gran impulsor per dur-lo al nivell on és avui. Desgraciadament, va morir fa menys d’un any d’un infart cerebral. Paradoxes del destí, cinc dies després de veure com Lucas Eguibar assolia la plata als Mundials de Sierra Nevada.

Una inesperada desaparició que se suma al component emocional d’aquests Jocs de Pyeongchang per al rider basc, un dels favorits en snowboard cross (descens de velocitat en curses de sis competidors). La pista li encanta. “El que han fet aquí és una delícia”, declarava diumenge després dels primers entrenaments d’una cita molt especial. “El que més m’agradaria és guanyar una medalla olímpica”, diu. I emocionat, amb ulls plorosos, segella:“Per penjar-l’hi a la meva família. Si sóc aquí és gràcies a ells”. I aquesta pròxima matinada estarà competint per conquerir-la. Per al Nico, que l’abraçarà tan bon punt el vegi mentre crida que el seu germà és el millor, i per a Planas, que n’estaria ben orgullós.