Superlliga: caretes fora

BarcelonaLa Superlliga ha provocat grans debats. Un servidor queda sorprès de veure tantes persones que ho tenen tot clar, que militen de forma fanàtica en la causa d’un torneig que encara no ha nascut. També hi ha gent que milita en les files dels crítics, i ho fan de forma visceral.

Caretes fora, jo hi estic en contra. Ara, ho tinc clar? No. Estar en contra de la Superlliga significa compartir camí amb directius foscos i amb una institució tacada com és la UEFA. No fa gràcia, cert. Però hi estic en contra perquè no tinc ganes de veure el futbol convertit en un producte més. El sistema UEFA, profundament imperfecte, garanteix certa igualtat. I jo, a l’esport, hi busco això. Ja tenim prou exemples a la vida de gent rica que pel fet de tenir diners compra drets i ofega els altres. Una Superlliga, no ens enganyem, no deixaria res més que un torneig en mans de quatre rics. Bé, quatre rics amb les butxaques buides.

Si el Madrid i el Barça han decidit desafiar el poder de la UEFA és per diners. Ens podem enganyar i fer trampes al solitari, però ho fan per controlar les regles del joc i poder guanyar més diners, res més. El seu relat s’aguanta poc. Només cal recordar-lo. Han donat més tombs i han canviat més d’opinió que els polítics del PSOE i els partits catalanistes negociant. Va començar com a club selecte tancat i en veure que gairebé tot Europa els donava l’esquena ha anat inventant-se canvis, divisions i discursos bonistes. Ara diuen que la Superlliga surt al rescat dels equips petits, que els donarà estabilitat. Enganyifes: la Superlliga només aportarà estabilitat als seus fundadors.

És un debat complex, ja que a banda i banda no deixen d’haver-hi senyors amb corbata que lluiten pels diners. El sistema de la Champions garanteix certa igualtat. Bé, cada cop menys, però permetria al Girona jugar-la si guanya la Lliga, la qual cosa seria ben justa. Estar en contra de la Superlliga, però, també permet ser crític amb la UEFA, la Lliga i certs poders. Entre els partidaris de la Superlliga hi ha gent fanàtica i gent amb seny, que vol modernitzar l’esport. Em sento proper a certs defensors de la Superlliga, els que se senten incòmodes de fer camí amb Florentino Pérez o els Agnelli. Però alhora em sento incòmode defensant l'actual Champions, ja que implica companys de viatge estranys, com passa en veure barcelonistes seguint el discurs de Florentino. No tot és blanc o negre, no tot és fàcil.

La Superlliga s'assembla massa a moltes empreses en què empresaris rics i formats, de forma prepotent, diuen amb to paternal als altres com haurien d'organitzar la seva vida, bàsicament per adaptar-se a les seves necessitats. Aquestes empreses modernes que maquillen l'explotació i la inestabilitat, amb sous baixos i sense contractes, afirmant que és una forma de llibertat.

La Superlliga és un invent de Florentino per fer-se més ric. I el Barça en vol treure benefici, res més. Entenc els barcelonistes que hi veuen una solució, tal com és fàcil entendre com els aficionats de mitja Europa s'hi oposen. No sento que toqui escollir entre el bé i el mal. Cal triar entre dues idees imperfectes. Un mal menor. La Superlliga no serà el paradís, un espai fantàstic amb unicorns i fonts d'on raja vi. Molts celebren l'èxit de la sentència, però és un projecte de quatre senyors sols, que cada dia canvien el discurs per trobar aliats.