La talaia Major de la Victòria, l’observatori dels dos ports d’Alcúdia

PalmaLa finca pública de la Victòria està situada al nord del terme municipal d’Alcúdia a la península del mateix nom i s’estén fins al cap del Pinar. Té una extensió de 1.384 quarterades, protegides sota la figura d’Àrea Natural d’Especial Interès. El seu patrimoni natural és inqüestionable, però a més gaudeix d’un paisatge cultural on destaca el santuari de la Victòria. Els seus orígens es troben documentats a començament del segle XV, amb la presència d’un anacoreta conegut com a fra Diego García. La vida eremítica, per tant, condiciona des de l’Edat Mitjana la consideració de lloc sagrat d’aquest entorn, ratificat gràcies a la seva vinculació amb el llegendari de les marededeus trobades. Un segle més tard, hi passaran els carmelitans d’Alcúdia, els quals hi executaren obres de restauració que obligaren a traslladar la Mare de Déu a la vila, fet que coincidí amb l’esclat de la Germania (1521-1523). La victòria dels nobles, refugiats rere les murades d’Alcúdia, sobre el poble revoltat contra la tirania de les oligarquies ciutadanes, va fer mudar el nom de la Mare Déu, fins aleshores coneguda com de fra Diego, pel de la Victòria.

La ruta

[00 min] Ens posam a caminar des de la mateixa esplanada de l’aparcament del santuari de la Victòria i ens dirigim cap a la pista forestal que tenim just davant, cap a gregal (nord-est/est). Deixam a l’esquerra les instal·lacions que envolten l’església i iniciam l’ascens cap al coll del Pedregaret i el pla de la Talaia. [10 min] Abans, però, podem fer una aturada en el lloc conegut com ‘les Tres Creus’. És aquí on la llegenda del segle XVII situa la trobada de la imatge que es venera a l’antiga ermita. Conta la tradició que l’any 1300 la Mare de Déu es feu present als ulls d’un humil pastor anomenat Joan Boi. Atès que cada vegada que la imatge era duita a l’església d’Alcúdia, aviat retornava al lloc de l’aparició; al final, tothom convingué que el que demanava era la construcció d’un santuari.

Abandonam aquest espai sagrat i continuam ascendint per la pista. [20 min] Després d’un revolt molt pronunciat a la dreta, escassos metres després trobam a l’esquerra el camí que ens ha de conduir fins al recinte fortificat de la Penya Roja o del Migdia. Abandonam la pista de terra i ens endinsam per aquest vell camí de ferradura que conduïa a aquesta vella fortalesa de 1603. Al principi avançam pels costers de baix del puig de la Falguera (384 m), a mà dreta; a poc a poc, el camí s’encinglera, sobretot en situar-se a l’altura del coll de la Solana, molt a prop del puig del Romaní [40 min]. A partir d’aquest punt, es recomana prudència. Passam un llisar, bastant exposat, i gairebé tot d’una ens situarem davant el pas d’accés al reducte de la Penya Roja [45 min], tancat i protegit per un vertiginós mur de pedra, lligada amb murter. A la vista tenim les diferents construccions que configuraven la part baixa de la fortalesa: un forn –probablement de bala roja–, un aljub i una barraca. Justament, per darrere aquesta infraestructura s’inicia el tirany –rost i ben fitat– que puja fins al ‘canó del Moro’ [1 h 10 min], nom popular amb el qual es coneix la part més alta d’aquest espai. La talaia de la Penya Roja ja era usada com a punt de vigilància avançat en el segle XVI, sobretot després dels desembarcaments d’octubre de 1551 i de maig de 1558 a la zona del cap del Pinar. El canó es va situar el 1614, onze anys després d’haver-se fortificat el recinte. Molt a prop trobam un segon forn de bala roja.

Abandonam el recinte i recuperam la pista principal [1 h 55 min]. Continuam la pujada cap al coll del Pedregaret, entre pins. El tenim a l’esquerra, per on abans passava el camí vell, que enllaçava amb el petit cim de la talaia Vella (349 m), on segurament se situava alguna guarda secreta. En arribar al pla de la Talaia [2 h 10 min], s’acaba la pista forestal i s’inicia un vell camí de ferradura, en direcció cap a migjorn. Les primeres ziga-zagues són ben per davall del cim de la Talaia, després es desplaça cap a l’esquerra per un recorregut encinglat i rost que acaba al pas de l’Aritja [2 h 25 min], una obertura artificial a la roca. Gairebé carenejant a màxima altura, avançam cap al cim. Abans d’arribar-hi, deixam a l’esquerra la bifurcació del camí que baixa al coll Baix. Pocs metres més amunt de l’entreforc, arribam al cim de la talaia de la Victòria [2 h 30 min]. Àngel Aparicio i Vicenç Sastre, en el seu llibre Mallorca: Torres i talaies costaneres (2019, Dolmen Editorial), aporten altres noms referits a aquesta mateixa posició com torre de la talaia Major, talaia del puig de la Victòria o, senzillament, talaia ordinària d’Alcúdia.

Vigilància dels dos ports

La torre va ser construïda el 1567 i es comunicava amb les talaies d’Albercuix (Pollença), cap al nord, i Moreia (Artà), pel costat de llevant. La seva funció principal era la de vigilar els dos ports d’Alcúdia, el port Major i el de Manresa. El 1804 li pegà un llamp que la deixà enrunada; un segle després, el 1918, ja es trobava molt malmesa. Sembla que va acabar de caure cap al 1936. Durant la Guerra Civil es bastiren dos barracots que trobam a la part de llevant del puig, observatoris militars inclosos dins l’anomenat ‘circuit estratègic’.

Iniciam el descens. Ens dirigim cap a la caseta de vigilància de l’Ibanat, orientada a llebeig, i ens acostam a l’esperó rocós que guaita damunt la carena que hem de seguir fins al coll de na Benet. Una petita desgrimpada, sense gaire dificultat, ens permet superar aquest esglaó de tres o quatre metres d’altura. Un cop hem passat aquest tràngol, continuam sense cap més dificultat un tirany ben fressat i fitat que ressegueix la carena, ampla i còmoda. [3 h 10 min] Arribats al coll de na Benet, on sota un petit conjunt d’ullastres envoltat de garballó trobam senyalització de la Ruta de Pedra en Sec. Giram a la dreta, pel comellar de les Fontanelles Fondes. El camí és al principi un senderó, bo de seguir, que s’orienta cap a la plana on s’ubica el campament de la Victòria. [3 h 20 min] En el moment que el camí travessa el torrent que solca el comellar, topam amb una bassa natural, a l’esquerra, habitualment plena d’aigua. Aquest és el lloc conegut com les Fontanelles Fondes. Poc després, enllaçam amb un camí més ample que ja no abandonarem fins a assolir una important bifurcació [3 h 50 min]. La trobam metres després de passar per davant una bassa artificial contra incendis. A la cruïlla, voltam a la dreta en direcció al santuari de la Victòria, on acaba la caminada després de tancar circuit. [4 h 15 min].

@Fita_a_Fita