La talentosa França acaba amb la fe i la gesta del Marroc

BarcelonaEl batec del Marroc ja no podrà omplir més de música els carrers. La seva fita, que serà recordada en les pàgines d'història dels Mundials, s'ha acabat a les semifinals de la Copa del Món. El camí de la primera selecció africana i àrab que aconseguia acreditar-se entre les quatre finalistes d'una Copa del Món ja forma part de la memòria i de l'orgull col·lectiu de bona part del món panarabista. El dolç relat del Marroc a Qatar, que ha deixat imatges icòniques com les celebracions dels jugadors amb una bandera de Palestina o abraçats a les seves mares, ha viscut el seu epíleg davant la vigent campiona, una França tan pragmàtica com letal. Després d'esquinçar en mil bocins les esperances de la selecció marroquina (2-0), el combinat francès se cita amb l'Argentina de Messi a la final. El Marroc pugnarà pel tercer lloc amb Croàcia, un premi de consolació, però que afrontarà amb el cap ben alt.

L'equip de Walid Regragui no ha sigut el més vistós, ni el més ofensiu, tampoc el més divertit, però sí el que més il·lusió havia despertat. Plantant-se a les semifinals, amb un equip ple de jugadors nascuts lluny del Marroc (fins a 14) però orgullosos de defensar la terra dels seus pares, la selecció marroquina ens havia recordat per què ens agrada tant aquest esport: al futbol, no sempre es compleixen els pronòstics. Tret que es jugui contra França. Llavors, la lògica diu que guanyaran els francesos, perquè l'equip de Didier Deschamps manté la fiabilitat que els va dur a proclamar-se campions del món en l'últim Mundial. La selecció francesa funciona com un acordió, es desplega i replega amb una solvència quirúrgica. No proposa, no li cal. S'espera, ensuma la sang i, llavors, un virtuós Antoine Griezmann llança un contraatac perquè corrin les cames eternes de Mbappé, mentre Giroud, expert a riure's d'aquells que el qualifiquen d'etern secundari, sempre hi és, a punt per rematar.

França té una plantilla tan talentosa que, amb una mica de fortuna, només va necessitar poc més de cinc minuts per marcar el primer gol que encaixava el Marroc d'un rival en tot el Mundial. El pla de Regragui, fiat a una innegociable solidaritat defensiva fins a treure de polleguera el rival, es desfeia tot just començar. Un error de la selecció marroquina va acabar amb Griezmann, intel·ligent, cedint la pilota per a Mbappé al cor de l'àrea. La defensa va poder tapar els intents de l'estrella del PSG, però allà havia aparegut Theo Hernández per recollir el refús i silenciar, per uns segons, unes grades plenes d'aficionats que donaven suport al Marroc. Una diana tan matinera no entrava en el guió de Regragui i van començar alguns dubtes, amb els defensors mirant-se i recriminant-se què fer amb la pilota, mentre França seguia esperant, replegada, al seu camp.

La reacció del Marroc

Lluny d'empetitir-se, el Marroc va treure tota la seva fe. Els va tocar patir, perquè França els hauria pogut rematar –Giroud va topar amb el pal i El Yamiq va salvar damunt la línia de gol una rematada mossegada de Mbappé–, però els marroquins van saber refer-se. Ounahi va fer lluir el porter Hugo Lloris, mentre que, a les portes del descans, El Yamiq tornaria a ser protagonista. Aquest defensor del Valladolid, titular per l'allau de baixes que ha condicionat els onzes del Marroc, va enviar una xilena al pal quan s'arribava a les portes del descans. No va ser gol, però poques jugades poden explicar millor per què aquest grup estava jugant les semifinals d'un Mundial: fins i tot els, a priori, secundaris han cregut i remat per la causa, fent-se gegants, partit rere partit, fos qui fos el rival.

I el Marroc va voler ser David contra Goliat i va sortir a la segona part a mirar de tu a tu els ulls dels jugadors francesos i dir-los, desafiants, que no havien arribat fins aquí per rendir-se. Ho van intentar, van posar contra les cordes França i van ser millors, fins que Kolo Muani, un jove davanter que es guanya la vida a l'Eintracht de Frankfurt, va fer el segon quan tot just havia saltat al terreny de joc. Muani, substitut d'un discret Dembélé, només va haver d'empènyer la pilota després d'una manyosa jugada de Mbappé per colar-se dins de l'àrea. Era la sentència, s'acabaven els miracles del Marroc a Qatar. Però la grada no va deixar d'animar i cantar. La seva gesta serà recordada.