Les tandes de penals: valor en alça, 'big data' i de tot menys una loteria

BarcelonaMassa vegades hem sentit dir que els penals són una qüestió de sort, i no és ben bé així. A "la loteria dels penals" hi intervenen una gran quantitat de factors, com l'experiència, la fatiga, l'estatus del jugador o la pressió per si un error pot fer perdre un partit o una eliminatòria. Fins i tot la confiança en la fortuna pot fer variar el resultat del llançament. En un futbol cada cop més professionalitzat i entregat al big data, les tandes de penals prendran cada cop més importància també pels canvis en la normativa. L'eliminació del valor doble dels gols fora de casa a la Champions i a la Copa les farà proliferar.

Com s'ha vist en aquesta Eurocopa, fins i tot una teòricament dèbil Suïssa pot enviar cap a casa la França més potent dels últims anys des dels 11 metres. Geir Jordet, investigador en psicologia esportiva a la Norwegian School of Sports, ha estudiat juntament amb el seu equip cada tanda de penals de les màximes competicions internacionals: 30 en Mundials, 20 en Eurocopes i 36 a la Champions, sense incloure la d'aquesta mateixa setmana entre Espanya i Itàlia. 86 tandes de penals que serveixen per treure una clara conclusió per davant de la resta de dades: el duel entre porter i tiradors és un joc psicològic.

Les dades

De tots els percentatges de l'estudi de Geir Jordet n'hi ha un que sobresurt per sobre de tots els altres. Quan un jugador tira sabent que en cas de marcar el seu equip guanyarà el partit, el percentatge d'encert és del 92%. En el cas contrari, quan el llançador té la pressió que un error el portarà a ser recordat com el culpable de l'eliminació, l'encert baixa fins al 62%. Cada petit detall compta en el cara a cara entre porter i xutador. Fins i tot abans que l'àrbitre doni l'ordre de tirar. En aquells casos en què el porter aconsegueix endarrerir el temps –fent esperar el tirador amb la pilota preparada al punt de penal–, l'encert disminueix fins al 70,6%, mentre que quan el xutador pot tirar sense distraccions l'encert puja fins al 90%.

Llançar i intentar aturar una pena màxima va molt és enllà de l'acció dins de l'àrea. Les emocions es magnifiquen, i una de les més comunes és l'ansietat. Els tiradors la senten sobretot en el camí del cercle central fins a arribar al punt de penal i es pot convertir en por o en determinació. Aquestes sensacions moltes vegades venen marcades pel que ha passat abans. És a dir, per qui ha dominat el final del partit, pels penals anteriors o fins i tot per com ha transcorregut el sorteig de camp.

La preparació i el talent

Si bé la manera d'afrontar els penals a nivell mental pot ser decisiva, la preparació i el talent marquen la diferència. Veure els porters amb una llista amb els teòrics llocs on tiraran els llançadors rivals ja no és cap novetat. De fet, Unai Simón va encertar la trajectòria de tres dels cinc penals que va tirar Itàlia, tot i que només en va aturar un. Contra Suïssa la xuleta va ajudar el porter de l'Athletic Club a aturar dos dels quatre penals (un tercer va anar fora). A les semifinals el talent es va imposar al coneixement. Simón no va poder frenar el potentíssim xut de Bellotti, executat de manera excel·lent, ni el col·locat tir de Bernardeschi. Amb tot a favor, Jorginho va llançar un últim penal per a la història. Després d'una paradinha fent un salt –emulant el portuguès Bruno Fernandes i un dels millors especialistes d'Espanya, Mikel Oyarzabal– el migcentre del Chelsea va donar un suau toc a la pilota que va descol·locar totalment Simón, que es va quedar sense reacció al mig de la porteria. Una genialitat per sorprendre Europa sencera.

El xou de Chiellini que Alba no va entendre

El duel dels penals, però, va començar abans del primer llançament de Locatelli. En aquesta Eurocopa, Itàlia ha afrontat per primera vegada des del Mundial de França del 1998 un torneig sense Gianluigi Buffon, capità de la squadra azzurra des de l'Eurocopa del 2008. El seu relleu com a líder de l'equip l'ha agafat Giorgio Chiellini, que va tenir un comportament burlesc amb Jordi Alba en un moment de màxima tensió.

En el sorteig per escollir l'ordre i la porteria de la tanda de penals, el central del Juventus va descol·locar el lateral del Barça, capità accidental de la roja després que Busquets fos substituït. Alba donava mostres de no entendre el comportament de Chiellini, que amb el seu posat bromista va acabar aconseguint el seu objectiu: que el seu equip fos el primer a tirar i que, a sobre, ho fes a la porteria on hi havia la seva afició. Entre les abraçades de Chiellini a Alba i les rialles del veterà central i de l'equip arbitral de Felix Brych, quan va acabar el partit i Itàlia celebrava el passi a la final de l'Eurocopa, Gerard Piqué va veure necessari un canvi en el funcionament de les tandes de penals.

Piqué, sempre revolucionari

Sense un estudi que involucri anys de revisar imatges, el jugador del Barça es va atrevir amb una conclusió interessant. Creu que l'equip que comença tirant té totes les de guanyar. I, com a mínim, a les tres tandes de penals que hi ha hagut a l'Eurocopa el manament s'ha complert. Per mirar d'igualar les forces, Piqué proposa un format amb ordre asimètric. D'aquesta manera, el primer equip a tirar defensaria dues vegades seguides, i donaria al segon equip l'oportunitat d'anar al davant. Seguidament seria el primer equip el que tiraria dos cops seguits. Si tots encertessin, s'anirien alternant l'avantatge, i la pressió aniria canviant de costat, en lloc de ser sempre per al que ha començat defensant. El jugador barceloní, promotor de la Copa Davis, proposa un format que recorda precisament el del tenis quan hi ha un tie-break.

Piqué considera que l'estat emocional varia si vas per davant o per darrere en el marcador, i remarca, d'aquesta manera, que el duel entre porter i tiradors és un joc psicològic, tal com ha demostrat el porter de la selecció argentina, Emiliano Martínez. En la semifinal de la Copa Amèrica entre l'albiceleste i Colòmbia, Dibu Martínez va oferir un espectacle a banda de les aturades. El porter de l'Aston Villa va fer tot el possible per distreure els jugadors colombians, anant molt més enllà dels típics moviments dels porters sobre la línia de gol. Martínez parlava amb cada un dels jugadors de Colòmbia, fins i tot mentre estaven tirant. "Mira que te como, hermano", li va dir a l'exblaugrana Yerry Mina. El Dibu se'l va menjar i després de l'espectacle i d'aturar l'últim penal, ell i tota l'Argentina van celebrar una nova final de la Copa Amèrica perquè Messi pugui, per fi, aixecar un títol amb el seu combinat nacional.