Tangos, caricatures, biografies i imitacions: així ha entrat el Barça a la cultura popular

BarcelonaAlfons Arús explica que pateix lumbàlgia per culpa de Josep Lluís Núñez. El director i presentador del mític Força Barça es posava de genolls per imitar l’aleshores president del Barça, en un programa que a la dècada dels 90 va ser un referent per a tota una generació de catalans, no necessàriament barcelonistes, que van fer-se seves algunes de les expressions que s’hi popularitzaven. ¿En quantes reunions de boomers no ha aparegut algú dient quizir, pulutant, llambordins o eh, eh? intentant calcar aquella veu tan característica?

El Barça era i és tan popular que s’ha fet mereixedor de programes de ràdio i televisió fets a mida, ara convertits en espais monogràfics a les xarxes socials, que s’afegeixen als llibres, revistes, tires còmiques, poemes, cançons o acudits publicats des de fa un segle. El club és present en l’imaginari col·lectiu i s’ha acabat infiltrant en la cultura popular per la seva transcendència esportiva, social i política.

Una popularitat que va trigar uns anys a arribar

Esclar que aquest nivell de popularitat es va fer esperar una mica. Els primers anys de vida, el Futbol Club Barcelona era conegut, però no necessàriament famós. El gran salt, com assenyala Carles Santacana, es produeix amb la inauguració del camp de les Corts, el 1922. L’historiador, autor de diversos llibres sobre el Barça, destaca que en cosa de tres anys es va triplicar la massa social, que va arribar als 10.000 socis. Va néixer el Xut, la revista satírica centrada bàsicament en el club blaugrana. I l’any 1925 les autoritats tanquen el camp per la xiulada a l’himne reial. "En aquell moment d’auge, el Barça agafa significació política i això acaba suposant una distància enorme respecte als altres clubs, socialment parlant".

Ja no hi ha marxa enrere. Els jugadors passen a ser referents i s’editen les primeres biografies de petit format sobre les estrelles de l’època. El 1928, Rafael Alberti escriu l’Oda a Platko, un poema d’homenatge a la sensacional actuació del porter blaugrana a la final de Copa. Encara que va ser un cantant de tangos, Carlos Gardel, qui va dur el Barça a tots els països de parla castellana amb Patadura, el tango on deia a un jugador maldestre que havia d’aprendre dels Sastre, Piera i Samitier, els grans referents del conjunt blaugrana.

I és que el Barça "estava de moda" i sortia a tot arreu gràcies a la irrupció de la premsa gràfica i el fotoperiodisme. Així, durant els anys 30, el club també es va fer un lloc als teatres del Paral·lel gràcies, en part, a Josep Santpere –pare de Mary Santpere–, que es va encarregar de fer-ne sàtira en sarsueles, acudits i cuplets. Tot un període d’efervescència que es va trencar amb la Guerra Civil. A la postguerra, amb la restricció del català, un país que no estava per a bromes i un Barça que havia perdut jugadors a l’exili, la reconstrucció del club va ser lenta a tots els nivells i no es va tornar a una relativa normalitat fins a les acaballes de la dictadura, amb la Trinca celebrant el 0-5 al Bernabéu al ritme de Botifarra de pagès.

El Barça i l’humor sempre han estat un còctel de bon servir, i més recentment alguns programes com l'APM? s'han nodrit a bastament de sortides de to i situacions còmiques. Com el dia que el president Laporta renyava els penyistes cridant "Al loro, que no estamos tan mal!". O amb aquell soci indignat amb l'àrbitre que protestava davant de càmera clamant "Ho haveu vist tots, oi? La mare que em va parir!"

De Valentí Castanys a Óscar Nebreda, dos ninotaires de referència

Però els mitjans audiovisuals trigarien a arribar. Molt abans, i de la mà de Valentí Castanys, havia nascut l’avi del Barça, dibuix del 1923 que cobraria vida uns anys després gràcies a la semblança del berguedà Joan Casals amb aquell personatge de ficció. Castanys, el ninotaire estrella del Xut, era conegut per unes magnífiques caricatures dels jugadors. "Els va fer molt propers a la gent", apunta Santacana. Durant el franquisme va poder seguir dibuixant, però a El Once, que neix el 1945 i es publicava en castellà. Tot i així, les seves caricatures es van fer molt famoses i va ser el ninotaire de referència en clau blaugrana fins que a la dècada dels 80 Óscar Nebreda crea el Jordi Culé. Aquell barcelonista baixet, panxacontent, amb gorra i bandera faria el salt a TV3, amb aparicions tan polèmiques com el dia que se’n fotia d’Hugo Sánchez per haver fallat un penal, desplomava un periquito en un derbi Barça-Espanyol o celebrava un gol dient "Vinga nenes, a l’escenariu, que ha marcat Romario", mentre tot de brasileres dibuixades amb molt de pit i poc biquini sortien a la pantalla. Avui seria del tot impensable.

L’humor del Força Barça, que va durar vuit anys a la televisió i una quinzena a la ràdio, va donar pas al Crackòvia. Espais d’humor amb píndoles musicals, que en alguns casos van fer fortuna. Com el Copa, Lliga i Champions amb què es va celebrar el triplet del 2009. Aquell mateix any se sabia que al vestidor del Camp Nou hi sonava Viva la vida, i la música es va fer tan famosa que, cada vegada que sonava, a mig país li venia al cap aquella temporada perfecta. Quinze anys després, Coldplay era present a la samarreta blaugrana el dia que es guanyava 0-4 el Reial Madrid. Una manera de tancar el cercle.