Potser el teatre dels somnis és Montilivi, que al·lucina amb la nova gesta del Girona

GironaEra el minut 91 quan Iván Martín va estripar-ho tot amb una paràbola a l'escaire. Tota la ciutat va celebrar el gol. Martín va córrer cap a la cantonada, genolls a la gespa, entre les rialles dels seus companys, que se'l tiraven al damunt sense pietat. I Montilivi va acabar botant d'alegria al signar un triomf brillant i al límit contra l'Atlètic (4-3) en una oda al futbol a Girona, una ciutat que s'havia quedat sense el títol honorífic de campió d'hivern però que mai no s'hauria imaginat que abans de començar el seu partit estaria pendent del resultat d'algú (en aquest cas ho va estar del Madrid) per saber si ho seria. Dos pals previs del Mallorca van provocar pensaments impurs, però Rüdiger, a dotze minuts del final, va recordar quina sol ser la realitat quan el conjunt blanc està implicat en la trama. En qualsevol cas, els de Míchel han tancat colíders una primera volta gairebé perfecta amb 48 punts, un menys que en tota la temporada passada.

Va ser elèctric des del principi. En dos minuts, el Girona hauria pogut marcar dos gols. Només en va fer un, prou per aconseguir que l'estadi, que continua incrèdul davant la resposta d'un equip magnífic, es tornés boig. Va ser Valery, el noi de l'Escala, qui ja havia marcat un golàs a l'Atlètic en una eliminatòria de Copa el 2018, i qui va ser prou intel·ligent, després d'una assistència de Pablo Torre, per desafiar la gravetat fins a trobar l'espai suficient per ajustar el xut, davant la mirada d'Oblak, que ja s'havia senyat uns segons abans, quan Dovbyk va enviar fora un regal de Savinho.

Amb una gran versió de Savinho a la dreta perquè Valery pogués jugar a l'esquerra, i amb Yan Couto al darrere, Míchel va tornar a plantejar la seva valentia. Aquesta és la filosofia, hi hagi qui hi hagi al davant. Torre, en la seva segona titularitat seguida a la Lliga, sabia detectar la zona on podia fer mal. Un toc d'esperó i un xut rebutjat per la defensa demostraven desimboltura. "Veure jugar el Girona dona gust", deien els comentaristes madrilenys des dels pupitres de preferent. Ho sap tothom.

Llavors, la garrotada. No van ni avisar, els de Simeone, sinònim de grandesa. Un contraatac va agafar en fred la defensa i Morata va enviar la pilota al fons de la xarxa. El linier, primer, va assenyalar fora de joc; però el VAR va llançar aigua al vi correctament. El davanter seria determinant, més endavant. 1-1 i tornem-hi, que no ha estat res. Menys encara si Savinho està en mode xou: el brasiler va fer el que va voler amb Lino, sent l'amo de l'atac gironí. Però el gol és mèrit d'Iván Martín, l'home que mai perd. Martín només no ha jugat en l'única derrota del Girona a la Lliga, així que no coneix la derrota. Va pispar la pilota a Koke, el seu xut el va desviar Oblak, i Savinho tan sols va haver d'executar. Quin jugador, Savinho.

La defensa gironina, tova

I quina primera part, en la qual es van veure cinc gols. Blind va fer el tercer, aprofitant una jugada d'estratègia. Tornava a descomptar, deixant a la llum la inconsciència i la falta de contundència defensiva d'un equip que amb el 3-1 va anar a buscar el quart, Morata, que fins i tot feia el 3-3, en fora de joc. El Girona i l'Atlètic, el segon i el tercer classificats de la Lliga, van oferir un espectacle sublim a un ritme altíssim i trepidant, sense respir. Dels millors duels que Montilivi ha vist mai.

L'Atlètic es va deixar anar i va apujar un grau més el llistó, amb cinc ocasions consecutives sortint dels vestidors, negades entre la falta de punteria i un immens Gazzaniga, frustrat quan Morata va celebrar el seu hat trick. El Girona, que va estar-se pràcticament deu minuts sense sortir de camp propi, s'havia quedat sense resposta. I sense alè. O això és el que semblava, perquè la traca final va ser immensa i l'aparició d'Iván Martín, un regal del cel. Havia passat un quart d'hora i l'estadi encara ho celebrava. Ningú no es movia. Potser el teatre dels somnis no és Old Trafford. Potser el teatre dels somnis és Montilivi.