Un tema personal

Recordo una anècdota que crec que li he sentit explicar al president Pujol. Deia que un nen li havia dit que es feia un embolic per distingir Josep Lluís Núñez i el Molt Honorable. Jordi Pujol ho explicava rient i entenent la confusió. Tot i les grans diferències –especialment en el terreny intel·lectual i polític–, l’omnipresència dels dos personatges durant tants anys i alguna característica comuna justifiquen els problemes del nen per distingir-los.

Això del nen a mi em passa amb els més nuñistes del laportisme actual: Enric Masip i Lluís Carrasco. Tot i les diferències (la més clara és que sabem quina és l’habilitat de Masip: jugar a handbol), per a mi són expressions d’un mateix arquetip i sovint els confonc. I, com diria Serrat, entre aquests tipus i jo hi ha un tema personal. Un tema personal que no té res a veure amb el club dels seus amors. Un tema personal que no tinc –de fet, tot el contrari: els tinc una gran admiració i estima– amb culers com el mateix Serrat, Pàmies, Puntí, Besa i centenars de personatges públics o amics que estimen el club blaugrana.

Masip i Carrasco representen el culer que identifica la superioritat indiscutible del Barça respecte a l’Espanyol en termes quantitatius, econòmics i esportius amb la seva superioritat personal. Personatges que, pobres, pensen que el talent dels seus jugadors i la mediocritat dels nostres té una correlació amb el seu talent i la nostra mediocritat. Són els nens que feien bullying –abans de saber la paraula– als que portaven ulleres o no eren bons esportistes (aclariment per a aprenents de Freud: les ulleres me les vaig posar amb 30 anys i era el –segon– millor de la classe jugant a futbol). Mascles alfa que menyspreen la diferència mentre riuen alt i s’abracen tot donant-se cops forts a l’esquena.

Aquest tarannà és del tot coherent amb el seu pensament polític. En el cas de Masip, aquesta setmana s’ha descobert el que molts sabíem i denunciàvem des de fa temps: defensa unes idees masclistes, homòfobes i xenòfobes pròpies de l’extrema dreta. Lluís Carrasco, amb qui recordo haver compartit una tertúlia política, també té aquest biaix tot i que procura dissimular-lo.

Probablement al seu poble se’ls recordarà com cadells de bones persones als quals els agrada fanfarronejar per veure qui la té més grossa. Però entre aquests tipus i jo hi ha un tema personal.