L’Espanyol reinicia un camí que sempre ha acabat en ascens
Els blanc-i-blaus reben l'Albacete en el primer duel a Segona des del 1994
BarcelonaL’Espanyol inicia aquest dissabte (21 h, M. LaLiga), per cinquè cop en la seva història, un agre camí per la Segona Divisió que sempre ha tingut un final dolç per als periquitos: l’ascens immediat a Primera després d’un sol any a la categoria de plata. 42 jornades per endavant, començant per la visita de l’Albacete a un RCDE Stadium que seguirà igual de buit com el va deixar aquell ja llunyà empat contra el Celta del 19 de juliol. Aleshores no hi va haver xiulets. Ara, per contra, tampoc hi haurà crits de suport.
Per pressupost, història i projecte, els blanc-i-blaus assumeixen el rol de favorits en una categoria que no els serà gens fàcil. “Segurament serem una motivació per a tots els equips. Ho accepto i m’agrada, vol dir que estic en un gran club. Tots hem de tenir prou humilitat per saber que estem a Segona. Tenim molta exigència interna i volem mostrar un nivell alt”, va anotar Vicente Moreno a la prèvia del primer partit oficial del nou curs. El tècnic de Massanassa és perfectament conscient de la dificultat del repte que afronten enguany, ja que malgrat haver viscut cinc ascensos entre les seves etapes com a jugador i com a entrenador, sap que per pujar de categoria cal una mentalitat molt diferent de la que el club espanyolista arrossegava a Primera. El canvi psicològic de l’equip ja s’ha començat a notar en una pretemporada atípica en què l’Espanyol ha mostrat bones sensacions tant a nivell de joc com, sobretot, de sensacions. Aquest és el primer pas que calia fer, però no pot ser l’únic.
L’Espanyol iniciarà el nou curs amb una plantilla encara en procés de reforma: ha donat 12 baixes i amb prou feines ha incorporat tres cares noves (Fran Mérida, Miguelón i Óscar Gil) que han arribat acompanyades de jugadors que tornen de cessió i d’altres que combinaran el primer equip amb el filial. El mercat, condicionat per la pandèmia del covid-19 i per la necessitat de rebaixar notablement les fitxes de la plantilla, encara portarà molts moviments d’entrades i sortides a l’RCDE Stadium. Peces cobejades al mercat com Raúl de Tomás, Cabrera, Roca o Darder han iniciat la pretemporada com a espanyolistes, però molt probablement alguns tindran un nou equip a principis d’octubre. Fins que no surtin, no arribaran els recanvis. “És un mercat molt complicat per a tots, tot està molt aturat, però seguirem endavant amb els jugadors que tinguem”, assumeix Moreno.
Herrera i Camacho, d'inici a fi
El favoritisme servirà de ben poc a un Espanyol que s’haurà d’adaptar ben ràpid a una categoria en què, d’entrada, mai ha guanyat el partit inaugural: 0-0 contra l’Indautxu (1962-63); 0-0 i 1-1 davant del Burgos (1969-70 i 1993-94, respectivament), i derrota per 0-1 davant del Salamanca (1989-90). Tot i aquests quatre entrebancs inicials, l’Espanyol sempre va saber aixecar-se a temps per acabar les quatre temporades a Segona i tornar a Primera al primer intent.
Fins ara, només dos tècnics (Heriberto Herrera i José Antonio Camacho) han sigut capaços d’iniciar i finalitzar una mateixa temporada a Segona dels blanc-i-blaus. I això que tots dos van tenir inicis de curs força irregulars. Amb el paraguaià (1962-63) van sumar quatre derrotes i sis empats en les primeres 13 jornades; amb el murcià, set empats i dues derrotes en els primers 16 partits. Tot i aquestes dinàmiques inicials, l’Espanyol estava en tots dos casos a un punt del líder quan van enllaçar les millors ratxes del curs: 11 triomfs en 16 duels amb Herrera i 10 de 12 amb Camacho. Amb el murcià, els blanc-i-blaus es van mantenir líders fins al final de la temporada del que, fins ara, és l’últim ascens, d’ara fa 26 anys. Amb el paraguaià, en canvi, van acabar necessitant una promoció d’ascens contra el Mallorca que va requerir un tercer partit de desempat per certificar el retorn a Primera.
Les altres dues temporades que va viure a Segona, l’Espanyol va necessitar canviar d’entrenador a mig curs. A la jornada 23 de la 1969-70, els blanc-i-blaus eren tercers (en places d’ascens directe), igualats a punts amb el segon, el Còrdoba. Però una ratxa de dos empats i dues derrotes en sis jornades va sentenciar el tècnic xilè Fernando Riera. El seu substitut, Rafael Iriondo, va guanyar vuit dels 15 partits que quedaven i va mantenir l’equip tercer, i va assolir l’ascens a una jornada per al final del campionat.
Dues dècades més tard, en la 1989-90, l’Espanyol també va cessar el preparador que havia començat el curs, Benet Joanet, en veure com l’equip blanc-i-blau no aixecava cap. A la jornada 17 era setè i tenia l’ascens directe a set punts. Una xifra complicada de remuntar, ja que aleshores els triomfs encara valien dos punts. El club va apostar aleshores pel poc experimentat Juanjo Díaz, que fins a aquell moment només havia dirigit L’Hospitalet a la Segona B. No va millorar gaire les xifres de l’equip, però va servir perquè l’Espanyol entrés en una promoció d’ascens que es va resoldre amb una dramàtica tanda de penals a La Rosaleda. Segona no és cap camí de roses.
