L'esport que s'ha professionalitzat gràcies al covid

BarcelonaEl rànquing el tenis mundial té un nou rei: Carlos Alcaraz. Amb el murcià en primera posició i seguit pel manacorí Rafa Nadal, per primera vegada en la història dos espanyols ocupen les dues places més altes en la classificació general. Com ells, però, hi ha un tercer número 1 amb el qual ningú compta: Antomi Ramos. El tenista de Gran Canària no apareix a les pàgines dels diaris o als informatius, però també ostenta el número 1 mundial, en la categoria del tenis platja, des de l'abril del 2019. Però, ¿aquest esport té tradició a Catalunya? Molta més de la que ens pensem.

"A casa nostra hi ha molta afició en l'àmbit amateur. Sobretot en l'últim any i mig s'ha vist com els quadres de competició en els tornejos s'estan omplint tots, i fins i tot hi ha gent esperant poder-hi entrar", explica Gerard Rodríguez, segon d'Espanya just per darrere de l'intractable Antomi. "A escala professional, de catalans que hàgim arribat al top 10 [del món] només hi soc jo, però hi ha dos jugadors més que estan tancant el top 50", afegeix. El tenis platja és una modalitat esportiva que, a efectes pràctics, depèn de la Federació de Tenis. Per tant, internacionalment està dins de la ITF (International Tenis Federation); en l'àmbit estatal, de la RFET (Real Federació Espanyola de Tenis), i en l'àmbit català, de la Federació Catalana de Tenis. Pel que fa a llicències, tot i que es pot tenir-ne de tenis platja, qualsevol persona amb llicència de tenis pot competir en aquesta modalitat. Actualment, a Catalunya, hi ha unes 450 llicències de tenis platja i uns 600 esportistes (per tant, uns 150 que tenen llicència de tenis) que juguen habitualment competicions oficials.

Aquestes xifres, però, són ben diferents de quan el Gerard va agafar una raqueta de tenis platja fa 13 anys. "Jo vinc del món del tenis i aquell estiu un amic meu em va portar a una platja a Vilanova on feien un torneig de tenis platja. Era un esport del qual no havia sentit a parlar mai, però m'hi vaig enganxar", recorda el tenista dels seus inicis. "L'esport en si és molt divertit, ja que tot són volees, no pot botar la pilota i hi ha molt poc temps de reacció. Tot i que els punts són curts, és molt divertit. Però, a més, quan tu vas a un lloc a jugar no vas a un club, sinó que vas a una platgeta on hi ha el mar, el xiringuito... Són coses que fa que a la gent li agradi encara més –recalca–. Es genera una cosa al costat de l'esport el bon rotllo, el good vibes que està tant de moda".

Abans de la pandèmia els jugadors professionals amb prou feines podien arribar a final de mes. Ara això ha canviat: "Es pot viure del tenis platja si ets molt bo, però això ha sigut arran del covid. Abans de la pandèmia és cert que hi havia un moviment gran i els espònsors hi estaven interessats, però semblava que havia tocat una mica sostre. Va arribar el covid i en molts països només es podia fer esport en exteriors, res de clubs ni gimnasos. Només es podia anar a la muntanya o a la platja, i internacionalment va haver-hi un boom. Sobretot gràcies al Brasil hi ha hagut una explosió d'aquest esport. Molts patrocinadorsd'aquest país hi han apostat fort i estem en un moment en què cada mes tenim una notícia en positiu d'aquest esport: premis econòmics als tornejos, espònsors nous, més volum de jugadors...".

Malgrat això, "falta una mica de professionalització perquè acabem de despuntar". De potencial n'hi ha de sobres, tant pel que fa a instal·lacions com de talent, però els diners i les oportunitats que es creen és decisiu i de vegades insuficient. "La Federació Espanyola hi està apostant molt fent un circuit que es diu la Lliga Mapfre i que dona 2.000 € de premi per cada prova i hi ha unes quinze proves anuals. A més, concedeix beques tant a nivells júniors com a absoluts. Aposta any rere any per portar-nos al Mundial (que s'ha jugat fa una setmana) i a l'Europeu. Sempre és allà, però, en canvi, la Catalana fa una feina menys visible, més local i és més amateur. En l'àmbit professional no hi ha cap incentiu o motivació per arribar més lluny, no hi ha cap ajuda per part de la Federació Catalana. Ens hauria de cuidar una miqueta més", reivindica Gerard Rodríguez, que ara és el número 18 del món, tot i que ha arribat a ostentar la novena posició del rànquing mundial.

La platja del Bogatell s'omple de xarxes, marques i raquetes gairebé cada tarda. Amb el mar de fons, desenes de jugadors i jugadores s'apleguen sobre la sorra per aprendre aquest esport. Abans, ser professional i professor anava de bracet, ara ja comença a ser una opció. "Aquest últim any molts jugadors han decidit deixar de donar classes per dedicar-se només a competir, cosa que abans era impensable. Això ho ha convertit en un esport una mica més professional. Si tu decideixes fer el canvi i pots seguir pagant el lloguer, el menjar, podent fer coses... és que les coses milloren —reconeix el tenista, que quatre cops per setmana a l'estiu entrena els nous talents—. Estem arribant a un punt en què podem arribar a guanyar un sou digne com a jugadors, tot i que només sigui els deu primers del rànquing".