Aitor Ariño: "El títol més important sempre serà el meu fill"

BarcelonaHi ha victòries que no són el fi, sinó el camí. La temporada ha acabat i ha arribat el moment de fer balanç. Aitor Ariño (Penarth, Regne Unit, 1992) ha sigut un dels jugadors del Barça que ha pogut aixecar per segona temporada consecutiva la Champions d'handbol. És cert que l'any ha acabat de la millor manera possible. L'inici, però, va ser ben diferent: el català s'estava recuperant del trencament del lligament creuat anterior que patia al genoll esquerre. Ara, amb perspectiva, atén l'ARA després de la fita històrica aconseguida.

Ja fa uns dies que vau tornar a aixecar la Champions. Com recordes la final?

— La vaig viure amb molta tensió. Es va decidir el partit pels detalls. Veníem d'una temporada molt difícil i nosaltres ho tenim molt present. Havíem patit, l'equip estava preparat per a aquest moment i va sortir bé. 

Va ser una bogeria. Un partit molt ajustat que us empaten en el darrere segon. Vas dubtar?

— No! És cert que ens empaten, però sortim contents. Estàvem fent les coses bé. Els petits detalls van marcar la diferència. Ens vam refer i a la pròrroga vam sortir amb el cap a lloc. Després vam acabar guanyant als penals. Va ser èpic! 

Mentalment devia ser esgotadora, tanta tensió.

— És molt important la part psicològica. Portàvem tot l'any preparant-nos per a un moment així. Durant l'any hem tingut algunes derrotes que ens han fet més forts, i estàvem més preparats que altres anys per aquests moments. 

Com es prepara una final d'aquest nivell tenint una competició estatal amb menys competència? 

— Teníem preparació psicològica i hem estat fent minipartits entre nosaltres. El Carlos [Ortega] va fer una molt bona preparació del partit i ens va donar els petits detalls que van fer que tot sortís bé. 

Sou conscients que heu aconseguit una gesta inèdita?

— Ja ho hem paït una mica. Era un dels objectius més importants de l'equip. Teníem al cap el back to back, tornar a guanyar la Champions, i des del principi hem seguit el nostre camí. El dia a dia de l'equip es feia pensant en guanyar la Champions. 

Personalment, ¿la temporada ha sigut complicada després de la lesió?

— Sí. Vaig estar tot l'estiu recuperant-me, fent matí i tarda per poder arribar a aquest moment. Vaig fer petits sacrificis i tot ha sortit bé. Aquesta és la recompensa, i per això m'emociono i surten totes les emocions quan aconseguim l'èxit. 

Aquesta final tenies una personeta molt especial a la grada per primer cop: el Luka, el teu fill. ¿És encara més dolça la victòria?

— És el més important que tinc. Sempre dic que ell és el títol més important. Poder compartir el triomf amb ell i amb la mare va ser molt especial. Ara té un anyet i un mes, i va poder venir a Colònia. Vam gaudir-ho tot junts. Ara ha vingut un cop a la final, hem guanyat, espero que segueixi venint i que ens doni sort! 

És el teu amulet, l'haureu de portar a tots els partits. 

— Sí! No sé si la mare hi estarà d'acord, però sí! [riu]

A causa de la lesió has pogut viure molt més els seus primers mesos. Com és ser pare i esportista d'elit? 

— Et perds gran part del creixement del teu fill, però la mare fa un gran esforç quan està sola cuidant-lo. La veritat és que té més mèrit la seva tasca que no pas la meva, amb els entrenaments... El nen sí que dona guerra. 

Tornant a la part esportiva. Enguany hi ha hagut molts canvis en el vestidor, i un d'important és que t'has convertit en capità. 

— Ha sigut una evolució natural. Sempre he estat disposat per al grup, per ajudar. No he canviat la meva manera de ser ni la meva voluntat d'ajudar el grup, i des del principi ha estat així. 

Sou quatre capitans. Quin és el teu rol? 

— El Gonzalo és el màxim responsable dins del vestidor i això s'ha de respectar. Els altres capitans estem per ajudar-lo a ell i al Carlos, i sobretot als companys nous perquè s'adaptin de pressa i entenguin què és el Barça. 

¿Com se li expliquen a un jugador que arriba les peculiaritats del club?

— Els hem de fer entendre que l'exigència està en el dia a dia. Han de donar sempre el màxim perquè si no el rendiment, el seu i el de l'equip, es veu perjudicat. També cal que entenguin que el temps passa molt de pressa i estar en aquest club és molt difícil. 

Un altre canvi pel que fa al grup va ser l'arribada de Carlos Ortega. 

— Ha sigut entendre'ns, coneixe'ns... Ell venia nou a un gran club i a un equip que estava guanyant-ho tot. Sempre hem dit que venir al Barça no és fàcil i menys en la situació en què ell va venir. Hem anat cedint uns i altres, com les bones relacions [riu], ens hem entès i ha funcionat tot. 

Com ha canviat l'equip? ¿Diferents processos però mateix resultat? 

— Fem un altre tipus d'handbol. Tàcticament, és diferent, juguem d'una altra manera, i al final els jugadors ens hem adaptat a aquesta estratega i treball tàctic del Carlos. Jo em sento molt bé des que vaig tornar de la lesió i estic content de la confiança de l'entrenador. Ja ens coneixem més, sabem el que vol. 

I ara què? ¿Tornar a aixecar la Champions és un objectiu massa agosarat?

— No, no, i ara! L'objectiu és tornar-ho a fer. Estem al club per guanyar títols! Ara toca descansar, però el 8 d'agost, quan tornem, l'objectiu serà aspirar a guanyar tots els títols.