Toni Bou: “Fa molts anys que he aconseguit molt més del que m’havia imaginat”

BarcelonaToni Bou (Piera, 1986) té 32 anys, però ja acumula 26 títols de campió del món de trial entre el Mundial a l’aire lliure i en pista coberta. Domina l’especialitat des de fa 13 anys i no se’n cansa.

“Això no és un miracle, és una llegenda” és el lema que va triar el teu equip per estampar-lo a les samarretes per celebrar el 26è títol de campió del món.

Et fa sentir molt bé, és un elogi, sempre fan il·lusió aquestes coses. Tot el que són samarretes és cosa de l’equip, jo no hi tenia res a veure.

Set victòries en set curses a l’aire lliure. Quina temporada!

Ha sigut una temporada increïble. Sembla mentida, però hem millorat. L’any passat va ser un any complicat per les lesions. Aquest any físicament he estat molt millor, he pogut entrenar-me com toca. Penso que he recuperat la meva millor versió i s’ha notat a les carreres.

Es pot millorar aquest any?

Sempre. És un esport tan complicat i tan difícil que sempre es pot millorar. Hem fet una temporada molt i molt bona, amb molt pocs errors, marcant diferències en els moments clau de les carreres... i per això he aconseguit els set triomfs en set curses, una cosa que no havia aconseguit mai.

Encara te’n queda una, pots fer el vuit de vuit!

[Riu.] És el que em passa pel cap, ja que no ho he aconseguit mai. Al trial indoor sí que ho he aconseguit, però a l’outdoor no. Aquest any, amb el canvi de promotor, ens ha quedat un calendari molt curt i, ja que n’hem aconseguit set, anirem a l’última a intentar-ho, tot i que ja amb una pressió diferent.

Tants anys guanyant, toca anar buscant petits reptes, com aquest.

Ja que hi som... Guanyar-les totes estaria superbé!

26 títols. Hi ha algun secret?

Les ganes, la motivació i la passió per aquest esport. Si no competís com a professional buscaria temps d’on fos per poder-lo practicar. Dedicar-me al que més m’agrada fa que em torni més perfeccionista, que ho disfruti tot.

Acumules 26 títols... i tens 32 anys! Gairebé no surten els números.

Hi ha gent que em diu: “Però quants anys tens?” [Riu.] Són 26 Mundials i fa molts anys que he aconseguit molt més del que m’havia imaginat. Soc una persona que toca molt de peus a terra, i ser campió del món era un somni. Però un cop ho aconsegueixes, sempre en vols més. Són 13 anys guanyant dos Mundials per any. Hi ha molts factors, però la sort, sobretot amb les lesions, també m’ha jugat a favor.

¿Ha sigut especial aquesta temporada, pel fet d’haver-te recuperat de les lesions de l’any passat?

He sigut molt feliç. Vaig començar amb la lesió a les vèrtebres, després el creuat, després em vaig trencar dues costelles i, al final, aquí a Barcelona, em vaig lesionar al còccix. Ara fa sis mesos que estic perfecte, i aixecar-te al matí, veure que estàs bé i que pots anar a entrenar-te... Ha sigut una injecció de moral.

¿Hi ha algun dia que t’hagi fet mandra anar a entrenar-te?

I tant, molts dies! Encara que sigui el que més t’agrada del món, ho fas cada dia i esclar que fa mandra. Sobretot quan estava lesionat. L’any passat, amb les lesions, fins i tot em va fer mandra alguna cursa. Sabia que em faria mal l’esquena, que ho passaria malament... Són coses que a vegades passen i se superen.

¿El binomi moto-pilot porta tots els èxits o amb una altra moto seria igual?

Evidentment que la moto, sense fer-la per a mi, està feta a la meva mida. Molts pilots van tenir l’opció de pujar a aquesta moto i no la van voler perquè no era una moto guanyadora. I, en el meu cas, per la meva manera de pilotatge, que vinc de la bicicleta i m’emporto la moto amb el cos, em va molt bé. Ho vaig notar des del primer dia. Evidentment, no m’imaginava arribar fins on he arribat. Amb una altra moto penso que no seria tan competitiu com amb aquesta.

Després de tants anys al trial, ¿fins quan et veus sobre la moto?

Ja ho veurem. La lesió m’ha marcat molt en el sentit de gaudir del dia a dia i no mirar més enllà. I més ara, amb l’eufòria d’haver guanyat el títol, doncs no t’ho sé dir, estic molt content. Ja veurem què passa, sé que l’enduro extrem està creixent d’una manera increïble, tenen curses amb moltíssim públic i tècnicament s’assembla al trial. Em faltaria temps per provar-ho, ja que segueixo el campionat. Qui sap si en un futur... Faltaria que Honda tingués una moto competitiva, perquè de moment no la tenen, a diferència del Dakar. Ara per ara, tan sols m’agradaria provar-ho, fer una carrera per divertir-me.