Una guia per visitar Torí pensant en el futbol... i poder prendre un bon cafè

Torí (enviat especial)Torí és una ciutat per descobrir. El seu centre, elegant, és ideal per caminar amunt i avall, per avingudes porticades i sobretot, gaudint dels seus cafès. El gran tresor de la ciutat no és ni la Juve, ni la FIAT. Són els seus cafès. És ple i tots són bons, molts amb més de 250 anys d'història. En un d'ells, el 1895, es va fundar la marca Lavazza, per exemple. Podeu donar una volta per la ciutat amb l'ajuda d'aquest mapa.

La primera capital d'Itàlia també va ser la ciutat on es va forjar la reunificació del país. Del 1861 al 1864, Tori va ser la capital del nou Regne d'Itàlia. I com que ells van donar al nou estat la seva casa Reial, els Savoia, els torinesos es van assegurar de manar. Des de sempre, artistes, polítics i intel·lectuals han passat per aquí, fent de la capital piemontesa una ciutat que sempre sap mantenir l'equilibri entre la modernitat i la tradició. Com sol passar a Itàlia, a cada racó hi ha una placa que ens recorda el pas d'una persona significativa. Just davant l'estació central, al modest alberg Roma, es va treure la vida Cesare Pavese, aquella ànima lliure i trista que encara emociona quan el llegeixes. Al costat del Riu pots passejar pels jardins de Leone Ginzburg, en honor d'aquest jueu nascut a Odessa que va entregar-se a la lluita per la llibertat. I al jardí pots llegir la gran Natalia Ginzburg, la seva esposa, que va viure a Torí i va estimar-se la ciutat, malgrat que va morir a Roma.

Si hi passeu dos dies i no la coneixeu, podeu escollir com aprofitar les hores anteriors al partit. Recordeu que molts museus tanquen dilluns, però sempre podeu anar a veure el Sant Sudari, la tela que suposadament va cobrir el cos de Crist, exposada a la Catedral. S'hi fan cues, però. Cal anar-hi amb temps. Torí té grans atractius, però res millor que caminar amunt i avall.

Si voleu anar de Museus, un dels més coneguts és l'egipci. Als torinesos els agrada dir que és el millor Museu d'art egipci per darrere d'aquell del Caire, i el van remodelar fa poc. També val la pena el Museu del Risorgimento, el Moviment que va unificar Itàlia, situat a l'edifici que va servir com a primer parlament italià. Un altre Museu deliciós és aquell del cinema. Situat a la Mole Antonelliana, la gran cúpula que presideix la ciutat i que havia de ser la sinagoga local. Els jueus locals sempre van ser emprenedors i valents, com els Ginzburg o els Levi. Però molts no van tornar després del 1945 i ara la Mole ens parla de cinema. El Museu és l'escenari d'un dels grans films sobre la ciutat, 'Doppo Mezzanotte', un film deliciós. Davide Ferrario, el seu director, també ha rodat 'La Luna Su Torino', on surt el futbol en un diàleg entre aficionats del Torino: "Forza Toro, sempre".

I parlar de museus és parlar del de l'Automòbil, indústria clau, ja que la FIAT té la seva seu aquí. A Lingotto, la gran fàbrica de la FIAT inaugurada els anys 20 seguint el model de les fàbriques de la Ford, ara hi ha tot de negocis, botigues i restaurants. I un petit museu sobre la gran marca local, la nineta dels ulls dels Agnelli, la família que ho ha controlat tot els darrers 80 anys. De fet, a Lingotto, al sud, s'hi arribava pel Corso Giovani Agnelli, l'home que va fer créixer la FIAT els anys 10 i 20. Malauradament per als aficionats del Torino, l'altre gran club de la ciutat, aquest carrer passa pel seu estadi, l'Olímpic, remodelat per als Jocs d'hivern del 2006.

Malgrat que la Juve és més gran a nivell d'èxits, molts torinesos diuen que a la ciutat hi té més aficionats el Torino, club marcat per un destí tràgic. A la preciosa basílica de Superga, que controla les vistes de la ciutat, s'hi va estavellar l'avió que portava tot l'equip el 1949, després d'un amistós a Lisboa. Tots van morir. El millor equip de la història del Torino va tenir un final cruel, i es pot visitar el lloc dels fets, on hi ha un monument, i de pas veure els vistes de la ciutat. O portar flors al Cementiri Monumental, on gairebé tots els jugadors van ser enterrats plegats. Al Cementiri, al nord, també hi han personalitats importants, especialment a la secció jueva, com l'escriptor i partisà Primo Levi o Rita Levi-Montalcini, neuròloga guanyadora del Nobel.

Al Corso Re Umberto, cèntric, hi ha el local on es va fundar la Juve, al número 42, i just al costat, el lloc on el 1967 un jove aficionat del Torino va atropellar un vianant distret i el va matar: era Gigi Meroni, el millor jugador del Torino, un paio peculiar, que vestia com els Beatles i pintava quadres. Al lloc dels fets sempre hi ha flors.

L'estadi de la Juve, el més modern d'Itàlia, és al nord, camí de l'aeroport. El museu val la pena. Abans però, el millor que es pot fer és anar de cafè en cafè. Un d'ells, el Cafè Normam, té una placa que recorda que aquí s'hi va fundar el Torino. Ara, si es tracta d'estadis, res com el Filadelfia. Aquí, fa poc, hi havia un descampat. Però abans s'havia aixecat l'estadi on durant els anys 40 el Torino havia estat el millor club d'Europa. I els seus aficionats, mica en mica, han recomprat el terreny i hi han aixecat un nou estadi. Serà inaugurat aquest maig i hi jugarà el juvenil. A la ciutat diuen que serà una cerimònia per plorar de l'emoció. A la mateixa ciutat hi conviuen el club més guanyador amb un que fa anys que no guanya res, però amb un cor molt gran, vivint d'un passat que volen mantenir viu.

Segurament, abans del partit, si es xerra amb els torinesos i el sol acompanya, ja que és una ciutat on la boira sempre apareix, es parlarà de futbol. La clau és provar un 'bicerin', la beguda local, barreja de cafè, xocolata i nata. I esclar, un bon lloc és Al Bicerin, on fa tres segles que s'hi dediquen. O un vermut. Aquí van néixer el Martini i el Cinzano. De fet, Enrico Marone Cinzano, un membre d'aquesta família, va presidir el Torí uns quants anys. Torí, amb menys museus o obres d'arts que altres viles italianes, és un monument a la vida: cafè, vermuts, amor, futbol i empreses que fan diners. Tot allò que presideix les converses als bars, com tant agrada a Itàlia.