Torno a tenir un ídol i és d’Artà

BarcelonaEl meu primer i últim ídol futbolístic era de Cornellà i portava el número vuit a l’esquena: Daniel Solsona Puig. Per fidelitat i perquè penso que a partir d’una determinada edat ja no se n’han de tenir, d'ídols, ell ha estat l’únic. Tot i que al llarg d’aquests 45 anys (Solsona va fitxar pel València el 1978) he admirat molts jugadors del meu equip (Marañón, N’Kono, Kameni, Coro, De la Peña, Gerard Moreno, etc.), tot i que he gaudit del màxim golejador català de la història que ens ha fet guanyar els meus dos únics títols, tot i que el 21 de Dani Jarque sublima el sentiment de comunió per uns colors, mai més no he tingut cap ídol. Fins avui. Potser perquè la proximitat de la vellesa m’acosta a la infància o, simplement, perquè en ell coincideix tot el que li demano a un ídol, contradic el que havia dit des de l’estiu del 1978 i torno a tenir un ídol. És d’Artà i porta el 10 a l’esquena: Sergi Darder Moll. 

Darder podia haver marxat a un club amb més projecció, però es va quedar a l’Espanyol. Per una vegada, el club va veure la dimensió estratègica de la seva renovació i li va donar el braçalet de capità. És del planter, és el millor jugador de l’equip i és el líder. El símbol de què hauria de ser el club. Autocrític en les derrotes i generós en les victòries. Diumenge ens va fer feliços marcant el gol de la victòria en el temps de descompte. Però també quan, interrogat a peu de camp, va tenir un record per la situació de l’Elx. Conscient que quan les coses van malament sempre s’hi afegeix la mala sort i que l’Elx mereixia un resultat millor. El Sergi és perico de sentiment i de tarannà. Em parla amb la meva llengua i diu coses plenes de sentit. L’estimo amb aquell sentiment amb què el meu jo de deu anys estimava Solsona. I amb la mateixa por que se’n vagi i em faci sentir patètic i trist com el personatge d’una cançó de Sabina.

La temporada mediocre de l’equip i la gran temporada de Darder poden ser la combinació explosiva que provoqui la seva marxa. No m’ho vull ni imaginar. Sé que si es consumés la tragèdia del descens –que no es consumarà– l'adeu seria inevitable. Jo mateix l’hi recomanaria: no mereix una segona temporada a l’infern. Però si acabem en la nostra habitual onzena posició cal evitar el traspàs. I això depèn del compliment del que se li va prometre al mes d’agost en la renovació. A banda de les dues coses que sí que s’han produït (no haver d’aguantar al vestidor el jugador més insolidari dels últims anys i garantir que seria el referent del projecte), assegurar-li un equip competitiu. Un equip que pugui aspirar a alguna cosa més que a la salvació. Un equip amb un joc que el faci brillar (encara) més. Un equip amb el qual es pugui divertir. Això, de fet, és el que volem tots els pericos. I Darder és un de nosaltres. Per sempre. Com els amors de veritat.