Tres tipus de frustracions al Barça
En l’esport d’elit les dinàmiques són importantíssimes. Hi ha un moment durant el curs que l’engranatge s'acobla i, de sobte, un equip que semblava vulgar vola. Ja no necessites xutar 10 cops a porteria per marcar un gol. A la primera rebentes la xarxa, mentre que els rivals que abans veien la teva porteria ampla com la muralla xinesa ara disparen amb escopeta de fira. La pilota ja no sembla una llebre esquiva, sinó que roda mansa i obedient.
El Barça esperava que el partit contra el Las Palmas, per com es va guanyar a l’últim minut, fos el punt d’inflexió per canviar la dinàmica, però l’horrorosa segona meitat contra el Barbastre va retornar l’equip a la seva realitat quotidiana. Hi ha un problema futbolístic i un problema mental, i tots dos es retroalimenten i eviten qualsevol mena de millora. L’equip tremola quan el pressionen, i contra un rival de quarta categoria hi va haver uns nervis injustificats entre el cos tècnic.
La frustració dels jugadors del Barça per no poder agafar velocitat de creuer –des del 19 de setembre no es guanya per més d’un gol– es manifesta de tres maneres. En primer lloc, futbolistes que viuen bloquejats mentalment i que sembla que no tinguin nivell ni per jugar a Primera. El cas paradigmàtic, el d’Oriol Romeu. Els que l’han vist a Girona i a la Premier saben que no és el futbolista matusser que deambula sobre la gespa des de l’octubre. Quines coses que fa la confiança.
El segon tipus de frustració l’explica João Félix. En aquest cas, la frustració que genera veure’l jugar. A vegades el portuguès exhibeix una apatia, un no entendre de què va això, que desespera a tothom.
Finalment, un tercer grup, probablement el més nombrós, són tots els que en cada compromís repeteixen uns quants errors clamorosos de concentració. Ronald Araujo n’és l’exemple més clar. Aquest curs l’uruguaià sembla un jugador terrenal, alguns dies fins i tot vulgar, quan l’any passat es mostrava com un cíborg inexpugnable, un defensa insuperable. La seva exuberància física, la seva concentració i energia, amagaven els seus dèficits tècnics i tàctics (que sempre hi han estat), però ara que ni les cames ni sobretot el cap van igual que la temporada passada Araujo pateix moltíssim. El central és d’aquells jugadors que han d’estar al 200% o el castell s’ensorra de cop perquè les carències es veuen en excés.
Incidir en aquest tercer grup és el primer pas per canviar la dinàmica. O el Barça recupera ja l’esperit de la temporada passada o ja es pot oblidar de títols i de bon joc.