Tretze fitxes del primer equip del Girona són suficients per guanyar a Getafe

GIRONAÉs inexplicable el que li està passant al Girona en l'apartat mèdic. Una desena de baixes dia sí, dia també, a les quals es va sumar Krejci, a última hora. Ni Gazzaniga s'estalvia el tràngol: l'argentí va entrar en pànic quan, refusant una pilota, en una acció que al llarg de la seva trajectòria deu haver repetit milers i milers de vegades, va estar a punt de trencar-se. Ara com ara, ningú que vesteixi la samarreta blanc-i-vermella està lliure de ser el pròxim a caure. I conviure en aquestes condicions, psicològicament, és terrible. L'equip es va aïllar de totes les circumstàncies negatives que l'envoltaven i va obtenir un triomf molt necessari a Getafe, gràcies a un gol de Yangel Herrera (0-1).

De fet, a la banqueta del Coliseum, Stuani era l'únic futbolista de camp de la primera plantilla. L'altre veterà era Pau López. En total, doncs, només tretze fitxes. Al costat de Stuani i el porter gironí, set futbolistes del filial. Nanos als quals Míchel ha de recórrer. Com Ferran Ruiz, un dels implicats en la presumpta difusió d'un vídeo de contingut sexual d'una menor durant la seva etapa al Madrid. El garrotxí, molt criticat a les xarxes socials, va disputar els últims 25 minuts. Míchel, que no té manies a reconèixer que aquest és el moment més complicat de la seva etapa a les banquetes, perquè mai no s'ha trobat res ni mínimament semblant, estava desitjant que arribés aquesta aturada de seleccions. Ell i tot el vestidor, esclar.

Millor fer-ho amb tres punts que amb les mans buides. Una victòria suada, patida i merescuda que, sumada a la de la setmana passada contra el Leganés, permet fer un salt important en la classificació, ja amb divuit punts a la butxaca. En els moments de més dificultat, la plantilla, que també desitjava oblidar la pallissa europea encaixada a Eindhoven, sempre treu forces d'on no n'hi ha. És un tret distintiu dels gironins que, sense fer un bon futbol, van saber competir.

Dos estils oposats

Quin millor pla pot haver-hi un diumenge a la tarda que visitar Getafe, un lloc on habitualment passen poques coses, i les que passen no solen ser bones. L'estil dels de Bordalás tampoc no canvia amb el pas dels anys: un joc ple de petites trinxeres, ple de petites baralles i de joc agressiu, ben lluny de qualsevol tipus de bon paladar. Aquests són partits durs per a l'espectador i per al jugador, marcats per les entrades, les interrupcions i les lluites cos a cos.

El Girona es va veure forçat a jugar a una altra cosa a la qual està acostumat. Tampoc no és que estigui brillant, aquest curs, però és que no va poder ni intentar-ho. En va fer prou sent pràctic, defensant fort a la seva àrea i aprofitant l'única gran ocasió que va tenir, al límit del descans: una centrada de Bryan Gil que Yangel Herrera, entrant des del darrere, va rematar amb el cap al fons de la xarxa. Instants abans, Martínez Munuera va assenyalar un penal en contra per una falta d'Oriol Romeu que el VAR va fer bé de corregir, perquè era fora de l'àrea. Com a mínim això els va somriure a favor seu.