Un triomf per creure en la Lliga (1-0)

BarcelonaPer guanyar títols cal saber patir. Cal saber guanyar partits també quan les coses no surten, quan sembla que no tens ni punteria, ni energia, ni esma. Aquell Barça eufòric que es cruspia rivals no fa tants dies, tornava a la feina després d’una aturada de seleccions molt poc oportuna a punt per situar-se a un sol punt de l’Atlètic de Madrid. Però, en lloc de jugar com els àngels, l’equip de Koeman va ennuegar-se contra un Valladolid que va resistir fins a l'últim minut, quan Dembélé, fins llavors erràtic i sense punteria, va marcar el gol que permet a l'equip de Koeman situar-se a un sol punt del liderat (1-0). 

Després de veure com l’Atlètic es deixava punts al camp del Sevilla, el Barça va caure al parany de pensar que tot seria bufar i fer ampolles contra un Valladolid que arribava amb nou baixes. Si bé l’equip de Koeman no va saber trobar el camí del gol jugant bé, sí que ho va fer amb el cor, negant-se a acceptar un empat que hauria fet molt de mal. Les lligues es guanyen així. Tothom recordarà el gol de Dembélé i ningú recordarà el mal partit de tot l'equip, abans. O que el mateix Dembélé xutava fora tota l'estona. La memòria és punyetera.

El futbol, de fet, sempre recorda als esportistes que si es volen guanyar títols cal picar pedra. Entre un arbitratge pèrfid de Jaime Latre, que convertia la llei de l’avantatge en una excusa per ignorar infraccions, i una versió magnífica del Valladolid de Sergio González, el Barça va patir un tall de digestió, especialment a la primera part. L’equip blaugrana, amb alguns jugadors que han jugat uns quants minuts amb les seleccions, com Pedri, cansats, es va trobar un partit desagradable contra un rival que per moments jugava amb més criteri. De fet, a bona part del barcelonisme li sobrava aquest partit el dia de la mona contra un rival de la part baixa de la classificació, pensant ja en el duel contra el Reial Madrid de dissabte.

Malgrat saber que, en cas de veure una groga, tant Messi com De Jong s’haurien perdut el clàssic contra el Reial Madrid, Koeman va fer sortir l’equip que les últimes setmanes ha posat la directa. Aquell equip amb Frenkie de Jong a l’eix de la defensa i alegria en atac, que cada setmana s’acostava una mica més a l’Atlètic de Madrid, no fa tant tan llunyà i ara sentint la respiració de l’equip blaugrana al seu clatell. Però els mateixos homes que havien fet del triomf una rutina abans de l’aturada de seleccions van marxar al descans nerviosos, lluitant contra molins de vent. Enfadat amb Jaime Latre, sense joc, sense espurna ofensiva i patint massa cada cop que el Valladolid sortia corrent cap a la porteria d’un Ter Stegen que va veure com els castellans haurien pogut marcar en uns primers 45 minuts que van provocar un tall de digestió als barcelonistes que no s’esperaven haver de patir. El duel contra el Valladolid havia de ser un tràmit, l’entremès del clàssic. I, en canvi, va caldre mastegar sorra.

Trencat en fase defensiva, el Barça patia cada cop que Messi, enfadat, s’havia de mossegar la llengua quan el cos li demanava protestar les faltes que el col·legiat no xiulava. Més d’un cop l’argentí va rodolar per terra i es va aixecar amb aquella mirada de pocs amics de qui vol queixar-se a l’àrbitre però s’ho repensa, no fos que acabés perdent-se el clàssic. “Té ganes de treure’m la targeta”, va dir l’argentí al delegat Carles Naval al descans, quan Koeman va canviar el dibuix tàctic. En lloc de tres centrals, només dos, i va ressituar De Jong al mig del camp per fer de les seves. Calia jugar fort, esclar. Empatar era destrempar el barcelonisme just ara que tornava a engrescar-se. I amb el neerlandès jugant 15 metres més avançat, es va millorar en atac. Però, sense ell en defensa, el Valladolid també va fer més mal a la contra i va convertir el partit en una ruleta russa en què l’equip visitant va protestar unes mans d’Alba dins de l’àrea. El Barça jugava amb foc. I Koeman va ser valent i va fer un triple canvi al minut 60: va fer entrar Trincão, Araujo i Braithwaite per Griezmann, Mingueza i Busquets, per ordenar millor l’equip.

Dembélé, salvador

Els canvis van rutllar i van tancar un Valladolid que ja va oblidar-se d’atacar i es va defensar com va poder dels atacs d’un Barça ferit, conscient que havia de guanyar com fos el partit. Al final, l'heroi del partit va ser un Dembélé que havia xutat al cel de Barcelona fins llavors, sense punteria, però també havia forçat la rigurosa vermella a Plano que va emprenyar un Valladolid que fins llavors defensava sense patiments. Però quan una jugada de De Jong el va trobar sol al segon pal, el francès es va treure de sobre les pors de les ocasions fallades a París i va marcar el gol que permet a l'equip arribar dissabte a l’estadi Alfredo Di Stefano de Valdebebas per davant del Reial Madrid. I només un punt per darrere d’un Atlètic que s’ha anat quedant sense coixí. La Lliga està més viva que mai, a les mans d'un Barça que ha ressorgit de les cendres, sense deixar de creure. També els dies que no juga bé.