Marta Garcia Farrés: "Trobar el teu fill petit a peu de pista quan acabes de competir en un Mundial no té preu"

BarcelonaQuan era menuda, la Marta Garcia Farrés (Calldetenes, 1992) no li acabava de veure el sentit a pujar les muntanyes. Per quina raó calia fer-ho si després tocaria baixar? Amb el pas dels anys, però, la seva forma de mirar cap als cims canviaria. Ara és una de les millors esquiadores de muntanya d'Europa i acaba d'aconseguir grans resultats als Mundials d'aquesta modalitat. Mundials fets a Catalunya, a Boí Taüll. Resultats que li permeten somiar amb ser olímpica el 2024, ja que ha plantat cara en el seu retorn a la competició després de ser mare. En la cursa vertical, l'esquiadora del CE Cerdanya Skimo Team va obtenir la sisena posició. A la prova a l’esprint, va ser desena. L'osonenca viu a Puigcerdà, per poder-se entrenar a la Molina, Masella i Puigmal, pensant en un futur que podria ser olímpic.

És veritat que de petita la teva relació amb la muntanya era ben diferent?

— Sí. Jo he pujat a la muntanya tota la vida, els meus pares sempre em feien caminar quan era petita, els agradava molt. Però a mi no m’agradava caminar, era una odissea portar-me, ja que sempre em queixava. Per què calia pujar, si després calia baixar de nou?, els preguntava. Així que els esperava asseguda. Però un dia vaig fer una sortida amb el club excursionista de Calldetenes i vaig fer un canvi de xip. Va ser el primer cop que vaig anar amb grampons per la neu, encordats de forma més alpina. M’ho vaig passar molt bé. Era l'inici de l'estiu i ja no vaig parar, fins i tot vam anar als Alps per fer 4.000. Des de llavors ja no he parat. Un any més tard, amb els meus pares i el club excursionista, vaig provar per primer cop l'esquí de muntanya.

Amb quina edat t'inicies en l'esquí de muntanya?

— Amb 12 anys. Llavors no esperava poder competir, ni sabia que existia aquesta possibilitat. Però quan en tenia 17 l'Arnau Anguera, que era el responsable del Centre de Tecnificació d'Esquí de Muntanya i és d'Osona com jo, va venir-me a buscar per provar-ho. Veien que anava bé i vaig animar-me a provar-ho. Vaig anar a veure unes competicions i em va agradar molt, ja que era ple de gent jove. Pensa que jo solia sortir amb gent més gran del club, així que allò era tot nou. Al Centre de Tecnificació, dirigit pel Jordi Canals i l'Arnau, van formar-me. Tenir bons entrenadors ha estat clau en la meva carrera.

Has compaginat l'esquí amb les curses de muntanya...

— Jo no sé estar-me quieta. Però, de fet, la major part dels que fem esquí de muntanya també fem curses per poder aprofitar tot l’any. No tenim neu tot l'any, és normal. Vaig fer una temporada de curses que em va anar molt bé, però després m'he centrat en la temporada d’hivern. Vaig estudiar enginyeria forestal i va ser estressant, ja que són uns estudis que només pots fer a Lleida. Cada cap de setmana calia anar fins a la Cerdanya per entrenar-me, no era fàcil anar amunt i avall. El nivell d'exigència era alt i no podia estar al nivell que volia perquè no em podia entrenar com tocava. Quan ja competeixes en categoria absoluta l'ideal és poder ser a la neu com més temps millor, així que els quatre anys estudiant no van ser fàcils.

Des d'aquell primer cop que vas competir fins ara, has vist com l'esquí de muntanya canvia molt. Ha crescut molt la xifra de practicants.

— S'ha viscut un canvi total. Els darrers quatre anys s'ha viscut un boom en el seu vessant més atlètic. Abans la gent ni sabia que existia la possibilitat de competir. I ara que sabem que serà olímpic s'ha viscut un altre pas endavant. Un salt de qualitat i de xifres competitiu, ja que ens ha aparegut un nou horitzó amb els Jocs de Milà i Cortina d'Ampezzo del 2026.

El teu objectiu és ser-hi?

— Sí, és l’objectiu. Serà difícil, però lluitarem per ser-hi. L’any passat no vaig competir, ja que he estat fora de les competicions, perquè he estat mare, just en un any de trànsit important, en què s’ha evolucionat molt. Saber que serà una disciplina olímpica ho ha canviat tot. Caldrà veure com aniran les places de classificació, quantes en tindrà cada delegació i cada disciplina. Veure com es poden aconseguir. La veritat és que m'ha costat agafar ritme ara que he tornat, però estic satisfeta de com he competit als Mundials. No serà fàcil, però el meu objectiu és ser olímpica.

Com és tornar a la competició després de ser mare?

— Estic molt contenta, però admeto que a les primeres proves de la Copa del Món del passat novembre vaig sentir-me com si fos una cadet de nou. Costa d'agafar el ritme i sentia que malgrat que havia seguit des de la distància l'actualitat, no tenia tota la informació sobre com estaven les rivals. Abans ho tenia tot controlat, però al tornar no era així. Però he anat recuperar la millor forma. Poder competir com ho he fet als Mundials és positiu.

Has rebut suport per poder compaginar la teva carrera professional i el fet de ser mare?

— Desconec al detall com funciona en altres països, però estic gratament sorpresa i contenta per com ha anat. El suport de la Federació ha estat clau, crec que hem millorat molt en aquest aspecte els darrers anys. Ara ja comença a ser normal que una esportista vulgui ser mare i seguir competint. El suport rebut m'ha permès poder estar competint i tenir a prop el Grau, el meu fill. Ben cert és que hi ajuda que la meva parella és autònom i s'ho pot manegar amb els calendaris, cal dir-ho. Però poder estar competint al Mundial i compaginar-ho amb la lactància no hauria estat possible sense el suport rebut. El Grau encara no té ni un any, és molt petit. Poder trobar-lo a ell i el Gerard, la meva parella, a peu de pista quan acabes de competir al Mundial no té preu, és molt bonic. Si hagués de dir coses que cal millorar, segurament em centraria en l'any que no he competit. Tot s'atura. Els patrocinadors han seguit, però aquell any es prenien una pausa, deixes de cobrar premis...no queda gaire cosa.

Com valores el fet de poder viure un Mundial a Catalunya, a Boí Taüll?

— És molt important. Pensa que durant la temporada competeixes molt a la Copa del Món, però el que s'emporta els titulars és el Mundial, ja que no és cada any i tot es concentra en pocs dies. És molt important poder viure esdeveniments aquí, poder competir davant de la teva gent i veure com els joves viuen aquest ambient. Al tenir tanta gent coneguda a prop i conèixer el lloc, calia estar concentrada per no descentrar-se. La veritat és que els resultats han estat positius, entre les millors del món, així que tinc ganes de més.