La trucada de Pepu i la final dels canvis generacionals

BarcelonaMarc Gasol va rebre l’agost del 2006 una de les trucades més importants de la seva carrera com a professional del bàsquet. Era jove. Tenia un cognom que li obria portes, a més de talent i molt marge de millora. Havia de començar a prendre decisions, perquè l’última temporada havia passat desapercebut al Barça. Dusko Ivanovic no el veia com un jugador fet i li donava un lloc residual en la rotació. Gasol estava ultimant la seva arribada a l’Akasvayu Girona. Seria la seva posada en escena a l’elit, amb el guardó de MVP de la campanya següent, però abans li va trucar Pepu Hernández. El seleccionador espanyol del moment estava fent malabars per elaborar la convocatòria per al Mundial del Japó. Els problemes a l’esquena que arrossegava Fran Vázquez l’obligaven a buscar un pla B. El gallec estava oficialment descartat. Era la peça que grinyolava. Va pensar en Marc Gasol com a convidat per veure’l i incorporar a l’equip unes característiques de joc que no tenien Jordi Trias, més quatre que cinc, i Edu Hernández Sonseca, contundent però amb limitacions. Ja hi havia onze jugadors amb presència garantida.

Marc Gasol explica que en un primer moment va creure que es tractava d’una broma. Estava de vacances i, de fet, tenia la intenció d’anar al Japó a veure jugar el seu germà. Finalment hi va anar per participar en l’últim tram de preparació de la selecció. Ja en dinàmica d’entrenaments, el de Sant Boi va encaixar en el sistema de joc. Era un pivot dominant, llavors amb poc rang de tir, que podia aixecar el cap per donar continuïtat a la jugada. Va aconseguir el bitllet mundialista després del Torneig Internacional de la Comunitat Valenciana. Guanyar l’or contra Grècia, sense el seu germà Pau, va ser una anècdota. La dimensió del jugador dels Toronto Raptors s’ha consolidat amb el temps a còpia de punts, reconeixements individuals i l’anell de campió de la millor lliga de bàsquet del món. Marc Gasol s’ha guanyat ser el líder de l’Espanya de Sergio Scariolo en la final del Mundial que disputa avui contra l’Argentina (14 h, Cuatro). Tancarà el seu cercle. De rookie a líder, amb ell i Rudy Fernández com els únics jugadors que viuran en primera persona els dos partits per l’or que ha disputat el conjunt estatal en tota la seva història. Sortir al parquet el dia D és l’èxit d’una plantilla marcada pels comptes pendents: Marc Gasol no serà mai més una versió de líder feta a correcuita, Sergi Llull s’ha convertit en un gran especialista i ha deixat enrere l’aspiració de ser un base pur, i Ricky Rubio ha superat a poc a poc l’ombra de les expectatives que es van crear fa anys al seu voltant. Els jugadors tenen a tocar deixar la seva empremta en el bàsquet modern. Només hi ha hagut tres campions diferents des de l’edició del 1986, que es va disputar en format multiseu a Saragossa, Ferrol, Màlaga, Tenerife, Barcelona, Oviedo i Madrid: els Estats Units, Iugoslàvia i Espanya. Els espanyols serien el primer equip a sumar dos Mundials des de fa gairebé 35 anys.

Scola i la nova generació argentina

La trajectòria de l’Argentina és paral·lela a la d’Espanya. El seu projecte ha evolucionat des de l’excel·lència fins a un relleu generacional que s’intuïa curt de talent. Sergio Santos Hernández ha construït un equip guanyador al voltant de Luis Scola, l’únic supervivent de la generació daurada, amb Emanuel Ginóbili, Fabricio Oberto, Andrés Nocioni, Carlos Delfino, Walter Herrmann i Pablo Prigioni, entre d’altres. El pivot de 39 anys viu una tercera joventut gràcies a la planificació de la seva carrera de les últimes temporades. Scola va prioritzar les competicions internacionals per sumar reconeixements amb la samarreta de l’Argentina. L’objectiu de guanyar diners i tenir un lloc notable a la NBA ja l’ha complert; ara vol el Mundial i l’equip està convençut que té arguments per endur-se’l. Luis Scola s’ha convertit en la gran sensació del torneig, davant de Giannis Antetokounmpo, Nikola Jovic i les estrelles dels Estats Units.

Que Scola, amb la seva edat, sigui el novè màxim anotador del torneig (19,3 punts de mitjana) és destacable. L’equip argentí no sobresurt en el terreny de les individualitats, com Espanya. Aquests dos són els únics equips imbatuts del Mundial perquè tenen la proposta més completa i un grapat de jugadors molt competitius. El duel entre Ricky Rubio i Facu Campazzo (13,6 punts i 7,7 assistències de mitjana) serà de molt nivell. Són els segones espases, especialistes en la defensa de l’un contra un i termòmetres d’anotació. Si estan inspirats, els companys juguen bé. La seva condició de teòrics no favorits assegura intensitat. Necessiten mostrar la seva millor versió per tenir opcions de guanyar. “Serà un partit molt dur. Els coneixem i ells ens coneixen, així que serà divertit. Hem de disfrutar de la final, jugar com ho has de fer en una final, lluitar i disfrutar”, comentava el base argentí del Reial Madrid. L’exjugador dels Lakers de la NBA Kobe Bryant va llançar aquest avís després de la jornada de semifinals: “El partit entre Espanya i l’Argentina serà èpic”.