El Sants, l'etern rodamón de Barcelona

BarcelonaParlar del Sants és fer-ho d'un equip marcat per un exili permanent que fa massa dècades que dura. Aquest estiu l'entitat ha estrenat un nou camp de futbol. El seu primer equip hi jugarà els partits de Primera Catalana, categoria on milita aquesta temporada. És el Municipal de l'Energia, la novena casa que tindrà el club en 89 anys d'història, tot un rècord no desitjat.

Aixecat sobre les antigues instal·lacions de la SEAT, el camp de l'Energia no és encara el millor marc possible per disputar competició a cert nivell. Amb uns vestuaris fets dins de barracons prefabricats, sense una sola pedra ni cadira on descansar el públic –només una barana delimita el final del terreny de joc-, el club busca anar 'moblant' de mica en mica la seva nova casa.

El president del Sants, Vicenç Bellido, treballa cada dia en la millora de les instal·lacions, fins i tot comprant unes quantes cadires de plàstic per poder fer seure els socis de més avançada edat. No es desespera pel mal estat d'una instal·lació que se suposa nova. "Ens faran una neteja general a curt plaç i podrem aixecar una petita grada ni que sigui per 100 persones", afirma optimista el màxim responsable de l'entitat santsenca, qui considera que el seu club és "com els jueus del futbol barceloní", bandejat en busca d'un territori al qual poder anomenar llar.

Bellido creu que amb el camp de l'Energia "se'ns obre una perspectiva de futur, donat que el gestiona la Secretaria General de l'Esport i no l'ajuntament. Al contrari que temps enrere, aquí ens hem pogut entendre ràpidament". El club, apartat de casa seva a la força, pagava fins ara 34.000 euros anuals en concepte de lloguer de La Bàscula. "Era de bojos assumir aquesta quantitat per un club modest com el nostre. Això ens ha generat un déficit de 24.000 euros que ara, poc a poc, estem rebaixant. No podiem seguir així una temporada més", admet el president del club. El nou espai esportiu estarà gestionat per l'Agrupació Esportiva Districte III, formada pels cinc equips que hi disputaran els seus partits: UE Sants, Mercat Nou-Magòria, Dinàmic Batlló, CD Sants i Esports Bonaventura.

Malgrat no presentar el millor aspecte i funcionalitat, el camp de l'Energia fa honor al seu nom. Al sostre dels barracons hi figuren unes quantes plaques solars que alimenten la llum, calefacció i aigua calenta de les instal·lacions, fent estalviar consum directe de llum elèctrica. "És l'únic punt original i singular que té el recinte", comenta un Bellido que creu que l'equip pot començar a pensar en dos anys en el retorn a Tercera Divisió independentment de tenir o no casa pròpia.

Pel president del Sants és vital convertir aquest nou espai en un entorn agradable i temporal a l'espera que la Secretaria General, titular també de Magòria, es posi en marxa en la construcció del nou camp i el futur retorn a casa sigui, en principi, el darrer trasllat del club.

Un exili gairebé permanent

El pas dels anys ha confirmat la Unió Esportiva de Sants com una de les entitats barcelonines més perjudicades pels diferents responsables municipals de la ciutat. El club de futbol, històric entre els modestos del futbol català de la capital, va viure temporades de glòria al seu terreny de joc de tota la vida, el del carrer Galileu, on hi va residir durant 42 anys. Allà va inscriure el seu nom en grans fites esportives territorials i va competir a alt nivell dins la concepció de futbol amateur que sempre ha tingut.

No obstant, l'horitzó d'aquell gran Sants es va començar a vestir de negre l'any 1964. L'ajuntament de Barcelona va obligar al club a abandonar casa seva per fer passar sobre el terreny de joc part de l'obertura de la nova Avinguda Madrid. Aquell va ser l'inici de les penúries d'una entitat que, des de llavors, no ha aconseguit tenir un camp per tota la vida.

Aquell mateix any del desnonament la directiva de l'Espanyol va oferir Sarrià com alternativa de camp al desesperat club santsenc. Al gran estadi del conjunt blanc-i-blau hi jugava el Sants pel matí i l'Espanyol per la tarda. No obstant, aquest acord va durar només un any. Les figures de l'equip perico d'aquella etapa, Ladislao Kubala i Alfredo Di Stéfano, van queixar-se als seus directius que els partits matinals del Sants deixaven la gespa en molt mal estat. L'humil club barceloní va haver de tornar a emigrar, acollit aquesta vegada fora de la ciutat, a l'antic camp de L'Hospitalet. La segona aventura va durar també només un any. L'ajuntament riberenc va obrir les portes del seu recinte esportiu al Sants però els directius del Centre d'Esports L'Hospitalet no volien cap company de viatge a les instal·lacions.

El 1966, només dos anys després d'abandonar el desaparegut camp del carrer Galileu, l'entitat santsenca posava els peus en la que seria la seva quarta seu esportiva, l'estadi de Sardenya del Club Esportiu Europa. Aquesta etapa va durar el doble que les anteriors, un parell d'anys. El Sants va convertir-se en aquell temps en una espècie de filial no oficial de l'Europa, fet que va deteriorar les relacions entre directius del club escapulat i dirigents discrepants de l'equip santsenc.

Al rescat de la desesperada situació va arribar el FC Barcelona. El president blaugrana, Narcís de Carreras, va acollir l'itinerant club a les seves instal·lacions esportives el 1968. No obstant, l'arribada a la presidència d'Agustí Montal el 1971, argumentant canvis de criteri en la gestió dels camps, va obligar al Sants a tornar a buscar casa.

De 'Can Barça' a jugar sobre un antic abocador

Novament el destí va ser L'Hospitalet, aquesta vegada sense reticències directives del club amfitrió. A territori riberenc s'hi van instal·lar durant quatre anys, fins al 1975, quan l'ajuntament de Barcelona va habilitar l'antic abocador del barri del Polvorí per construir el camp de futbol de Julià de Capmany. També curta va ser l'aventura santsenca en aquesta instal·lació, donat que els responsables del Polvoritense i alguns veïns del barri no van acollir de forma receptiva l'arribada d'un club diferent a les instal·lacions aixecades a casa seva.

El 1983 el Sants va abandonar el Julià de Capmany per disputar una temporada a La Bàscula, un camp que tornaria a visitar més endavant i on va fer temps esperant la construcció d'una llar definitiva. Al propi barri de Sants es va inaugurar oficialment el camp de Magòria un 27 d'abril de 1984, amb la presència de Jordi Pujol. Aquest trasllat semblava definitiu i de fet Magòria va passar a ser, després del camp del carrer Galileu, el recinte que històricament sempre s'ha associat amb el Sants. Ni més ni menys que 25 anys s'hi va passar la Unió Esportiva en un emplaçament que semblava definitiu. No obstant, el 2009 el club va tornar a fer les maletes, obligat aquesta vegada pels plans de reforma de les instal·lacions. Al recinte s'hi acabarà fent un nou camp de Magòria de gespa artificial, desplaçat uns pocs metres del lloc actual, i deixant espai a un CAP i altres equipaments en un espai de temps indeterminat per culpa de la crisi que fa impossible establir una data de retorn del Sants a casa.

La Bàscula, com al 1983, ha acollit fins aquest any l'errant equip santsenc. Ara l'entitat ha estrenat el nou camp del Municipal de l'Energia, lluny del centre històric de Sants, a tocar del Passeig de la Zona Franca. Una nova llar, la novena diferent, que suposa l'onzé canvi de casa del club a la seva historia. El club es comença a familiar amb una nova llar que no será la darrera.

Tots els camps on ha jugat la UE Sants

Galileu (1922-1964)

Sarrià (1964-1965)

L'Hospitalet (1965-1966)

Sardenya (1966-1968)

Instal·lacions FC Barcelona (1968-1971)

L'Hospitalet (1971-1975)

Julià de Capmany (1975-1983)

La Bàscula (1983-1984)

Magòria (1984-2009)

La Bàscula (2009-2011)

Energia (2011 - ...)