El València celebra 100 anys en plena renaixença

ValènciaUn bar, el Torino, situat al centre de València. Sis homes, perquè en aquells anys el futbol era només cosa d’homes, i una moneda llançada a l’aire per decidir-ne el president. L’escollit, Octavio Augusto Milego. Així és com ara fa 100 anys, el 18 de març del 1919, va néixer el València CF, un club que ha sigut el reflex d’una societat, la valenciana, tan dinàmica com convulsa.

En aquest continu puja i baixa que sembla ser la història del València, l’entitat celebra el centenari en un moment de certa renaixença. Ha assolit una mínima estabilitat gràcies a un executiu amb experiència com Mateu Alemany i a un entrenador metòdic com Marcelino García Toral. Tots dos han endreçat el projecte del magnat singapurès Peter Lim, que va comprar el club el 2014 per salvar-lo de la fallida tècnica en què es trobava, amb un deute de 230 milions generat principalment pels somnis immobiliaris del constructor Bautista Soler, i que encara manté com a herència el futur nou estadi, les obres del qual estan aturades des del 2009.

Amb la necessitat de girar full, el València mira ara amb il·lusió al 25 de maig, quan aspira a aconseguir la seva vuitena Copa del Rei. Al davant tindrà el totpoderós Barça de Messi. A Mestalla somien que una victòria davant els blaugranes representi l’inici d’un nou cicle virtuós. De precedents no en falten, perquè per al València els títols de Copa gairebé sempre han sigut l’antesala de grans èpoques. Així va ser l’any 1999, també a Sevilla, quan un equip encapçalat per Claudio Ranieri i Gaizka Mendieta es va imposar a l’Atlètic de Madrid. Tres anys després, i ja amb Rafa Benítez com a entrenador, van arribar les Lligues del 2002 i 2004, que van completar una Copa de la UEFA i una Supercopa d’Europa.

També va ser premonitòria la Copa de l’any 1941. De la mà de la famosa “davantera elèctrica” d’Epi, Mundo, Amadeo, Asensi i Gorostiza, l’equip va aconseguir tres Lligues: 1942, 1944 i 1947, i una nova Copa l’any 1949. Un pèl menys reeixida va ser la ratxa capitanejada per Mario Alberto Kempes. Amb els gols del Matador argentí, el club es va proclamar campió de la Copa del Rei el 1979 i un any després de la Recopa i la Supercopa d’Europa.

"Una melangia autodestructiva"

Ja constatats els principals èxits, cal revisar-ne els errors. Per a Vicent Chilet, periodista i col·laborador en diversos llibres sobre l’entitat, el principal ha sigut que “quan s’ha arribat a un cim esportiu el club sempre ha canviat de model i, en lloc de mantenir l’aposta pel planter i fitxatges de jugadors que encara han de créixer, ha imitat el Madrid i el Barça i ha buscat noms consagrats”. “El València té força per arribar als títols, però també una frustració de saber-se incapaç de mantenir-se al cim, i això li genera una melangia autodestructiva”, afegeix. Per a Rafa Lahuerta, expresident de la grada d’animació Gol Gran i autor del llibre La balada del bar Torino, la dificultat del València per esdevenir un equip estable està molt condicionada per la pressió mediàtica. “Els mitjans de comunicació reclamen i generen xou, i això no té res a veure amb la prudència i la calma que necessiten els clubs”.

Finalment, el també periodista Alfonso Gil, autor del llibre Amunt! L’apassionant història del València CF, assenyala com una de les principals mancances que l’entitat no hagi aconseguit ser l’equip del País Valencià, sinó únicament “de la ciutat i la província de València, amb alguns focus a la de Castelló i al nord de la d’Alacant”.

Per començar a ampliar aquesta base i seduir nous aficionats, el València viurà aquest dilluns, 18 de març, una jornada molt especial amb una visita al voltant del bar Torino, just al lloc on ara fa 100 anys va començar tot.