Crònica d'un desastre anunciat
BarcelonaQuan el meu pare em va portar a veure el primer partit de lliga del València, jugàvem a Segona Divisió i vam perdre. L’ambient de la temporada 1986-87, però, era molt diferent de l’actual. S’havia baixat després de diversos anys coquetejant amb el descens, però un equip ple de joves talentosos com Fernando Gómez Colomer, Quique Flores o Arroyo van convertir el pas per Segona en un mer tràmit. L’equip només va perdre un partit, contra el Castelló, que va ser el que vaig veure jo.
Els anys següents, la directiva d’Arturo Tuzón va sanejar els comptes i va fitxar amb encert. La temporada 88-89, l’equip va ser tercer. I la 89-90, subcampió. Aquella generació que havia jugat a Segona va estar a punt de guanyar la Copa el 1995, amb Lubo Penev i Pedja Mijatovic a la plantilla, però la van perdre en l’anomenada final del diluvi.
Però el València va viure la seva etapa daurada entre el 1999 i el 2004. Una Copa, dues finals de Champions, dues lligues i una Copa de la UEFA van amanir una època de vi i roses, però alhora van posar les bases de la fallida actual. Darrere dels triomfs s’amagava una gestió erràtica, des de Paco Roig fins a Bautista Soler, que feia créixer i créixer el deute com una gran bola de neu. Sense requalificacions, palanques ni suport dels poders fàctics, el València va sucumbir en una dinàmica que tenia el seu correlat en els nombrosos casos de corrupció que afectaven el PP valencià i en la desaparició d'institucions financeres com el Banc de València, Bancaixa o la CAM, que ara són catalanes. Si no fos perquè un inversor singapurès, Peter Lim, va tenir el capritx de comprar-se un club de futbol el 2014, el València podria haver desaparegut ja llavors.
L'exemple del Vila-real
La crisi del València és encara més dolorosa perquè a només 50 quilòmetres al nord, a Vila-real, un altre membre de la família Roig, valencianistes de pro, Fernando, aixecava des de zero un club modèlic. Ara els valencians tenim a Primera un club sanejat sense història ni una massa social important i un club amb història i massa social però econòmicament fallit. Fins ara els valencianistes pensàvem que érem un club too big to fail, sent els quarts en punts en la classificació històrica de la lliga, amb sis lligues i vuit copes. Però ara veiem amb espant que podem acabar com el Saragossa o el Màlaga, en un pou de sense fons.
I això és així perquè Lim es va cansar aviat de la joguina, sobretot quan va veure el que li costava, i ara està en retirada i només espera recuperar alguna cosa de la inversió feta. Per això va desmuntar un equip que venia de guanyar una Copa el 2019 contra el totpoderós Barça de Messi. Li costava massa diners i va implantar un model d’austeritat absoluta que es basa en intentar sobreviure a Primera sense fitxes altes (van regalar Parejo i Lee Kang-in) i vendre cada temporada un o dos jugadors franquícia per fer caixa. Així s’ha venut Ferran, Guedes, Rodrigo Moreno, Carlos Soler, Yunus, Mamardashvili, etc.
Lim, enterrador del club?
El periodista Vicent Chilet ha descrit aquesta situació com un 86, l’any de l’anterior descens, a petits glops. Però la realitat és molt pitjor. L’equip està desballestat, la massa social emprenyada, i els gestors del club no poden fer res sense el permís de Lim, que a hores d’ara l’únic que mira és la butxaca. Però no ens equivoquem, Lim no és el culpable del naufragi, que ve de molt abans, tot i que sí que pot acabar sent l’enterrador del club.
Aquesta és, doncs, si no hi ha un miracle, la crònica d’un desastre anunciat. I amb ell, els valencianistes passarem a ser ànimes en pena que a les nits somiaran amb galopades del Piojo López, fintes d’Aimar o canvis d’orientació de Fernando on la pilota dibuixarà paràboles perfectes fins al peu del company.
