La trampa cruel que paralitza l'esport femení
Un dels grans drames de l'esport femení és que moltes de les pioneres van caient en l'oblit. La falta d'altaveus fa que moltes de les gestes i reivindicacions siguin desconegudes per les generacions posteriors, que han de tornar a lluitar començant de zero. Les jugadores de futbol s'han barallat per un conveni digne ignorant que les de bàsquet ja hi havien deixat la pell pel mateix motiu fa uns quants lustres. Les de bàsquet, per seva banda, desconeixien que les d'handbol ja havien escalat un cim semblant uns anys abans. Injusta partida de Monopoly, aquesta que quan comences a guanyar t'envia, de nou, a la casella de sortida.
Aquesta desmemòria cíclica fa que sigui molt difícil avançar, perquè cada generació té la sensació que la lluita comença de zero. Per no desmoralitzar-se, s'autoconvenç que per fi les coses comencen a canviar. És evident que vivim un moment clau de transformació social i calen apostes valentes per posar el focus en els passos endavant, però convé no caure en l’error de pensar que aquesta situació és nova. Il·lusionar-se amb les xifres d'assistència del Barça de futbol femení o de l'Spar Girona, per exemple, no ens pot portar a ignorar alguns precedents històrics en què les esportistes ja havien omplert estadis i pavellons de tot el món. La popularitat dels partits femenins va ser vista com una amenaça i es va engegar una campanya per desacreditar el moviment.
Laia Palau fa dècades que veu canvis, però no té tan clar que les estructures hagin canviat gaire. "No sé si hem avançat tant... Hi ha una mirada i una intenció en el tema de la dona. No es pot invisibilitzar la meitat de la població. És d’equilibri i justícia social. En podem parlar més, però hi ha d’haver una estructura que acompanyi aquest creixement mediàtic, que tampoc és tant", recorda.
La mort per culpa d'un tumor cerebral de Pilar Valero, una de les grans pioneres, m'ha fet pensar-hi. La dècada dels anys 90 va viure un gran salt del bàsquet femení. La medalla d'or de la selecció espanyola a l'Eurobàsquet de Perusa 93 i els èxits del Dorna Godella i el Pool Getafe van impulsar un sector que va començar a treballar amb mitjans professionals i a guanyar visibilitat. "Recordo partits amb més de 4.000 espectadors", diu Esteban Albert, un dels entrenadors clau d'aquella dècada d'or. Anys després, la situació no és per tirar coets. "Per tenir el mateix espai en un diari que un entrenament de futbol masculí, un equip femení ha de guanyar un títol internacional", sentencia.
