Per què de vegades tenim la sensació que Lamine Yamal és mig Barça?

BarcelonaLamine Yamal en té per a dues o tres setmanes. Ja es va perdre el partit al camp de la Reial Societat i de seguida, després de la derrota, vam poder llegir o escoltar el terme Laminedependència. No deixa de ser el recurs fàcil per explicar qualsevol enfrontament que no va bé. ¿Falta el teu futbolista més determinant i perds? Automàticament vol dir que depens absolutament d'ell.

Evidentment, són respostes senzilles a qüestions més complexes. La Reial va plantejar i executar un partit molt intel·ligent, sobretot en la pressió, i els jugadors del Barça es van mostrar especialment erràtics. Però no deixa de ser cert que amb Lamine Yamal al camp el Barça troba tota una sèrie de recursos que faciliten la seva dinàmica i, per extensió, compliquen el pla del rival. Què aporta el jove de Rocafonda al joc de l'equip blaugrana?

És evident que la jove estrella del Barça té una capacitat de desequilibri i d'intimidació gens habitual en jugadors de la seva edat. A més, a l'hora de tenir un impacte directe en el marcador, en forma de gols i assistències, aquesta temporada està creixent a passos de gegant. Però en què es tradueix, exactament, aquesta habilitat que té per desequilibrar i intimidar?

La Reial Societat, per exemple, va proposar una pressió alta home a home per dificultar la sortida del Barça. Davant d'aquesta idea del rival, és fonamental tenir jugadors que s'atreveixin en l'un contra un. Encara que pugui semblar una temeritat perquè estem parlant de driblar a la teva pròpia meitat del camp, si tu elimines a la teva parella en una situació d'aquestes, ja fas que reculi tota l'estructura rival. Això suposa un moment d'avantatge gràcies a la superioritat qualitativa d'un dels teus jugadors.

Davant el conjunt basc no se'n va sortir ningú, ni en accions en l'un contra un ni tampoc a l'hora de combinar per escapar-se de l'agressiva pressió de l'equip local. El Barça va ser poc sensible en l'àmbit tècnic: controls que no eren fins, o directament mal orientats, passades amb poca tensió, intents imprecisos de paret o de triangulació… en aquest sentit, el talent tècnic de Lamine Yamal també hi hauria ajudat.

En relació amb la seva capacitat d'intimidació, un jugador com l'extrem català, que desequilibra en accions individuals i no té por de quedar-se la pilota, sovint obliga l'equip rival a defensar molt més a prop de la seva porteria. La Reial plantava la línia molt lluny i això és perquè ofegava la sortida del Barça amb una pressió molt bona i perquè els de Hansi Flick no trobaven amenaça. Van voler jugar molt de pressa cap endavant, però els defenses de l'equip d'Imanol Alguacil s'imposaven i el Barça no trobava aquell jugador amb capacitat de cuidar la pilota i esperar que els companys arribessin a l'últim terç en millors condicions. L'equip es partia i després, sense possibilitat de fer una bona contrapressió, els donostiarres, especialment Take Kubo, sempre trobava espais per sortir en transició.

Lamine Yamal és sensibilitat tècnica, interpretació tàctica, visió de joc, passades impossibles, centrades verinoses, xuts endimoniats, atreviment i personalitat, però també representa tota una sèrie d'intangibles, petites coses que, en partits com el de diumenge passat, evidentment haurien ajudat. També és clar que només estem parlant d'un partit, que tots els equips del món troben a faltar els seus millors jugadors quan no hi són i que, malgrat la derrota, el Barça de Flick, amb el Lamine o sense, segueix sent un dels equips del moment.