L'èxit del Liverpool: vendre bé i invertir millor
Klopp ha liderat la reconstrucció d’un club que pot marcar una època
MadridEra el destí. Estava escrit. Va ser una hard day’s night per als aficionats del Liverpool d’arreu del planeta que celebraven la sisena Copa d’Europa amb una cançó dels Beatles. Quan el capità Jordan Henderson va aixecar la sisena corona europea dels reds al cel de Madrid es va convertir en un digne successor del llegendari Steven Gerrard. I totes les llegendes del Liverpool són eternes.
El Liverpool estava destinat a guanyar la Lliga de Campions després del miracle d’Anfield contra el Barça. I naturalment Divock Origi va signar el gol de la glòria 3 minuts abans del final. El talismà, els gols del qual contra l’Everton i el Tottenham a la Premier els van permetre tenir esperança fins als últims instants del campionat. El talismà, que amb el gol contra el Barça es va convertir en llegenda. També van ser claus els 160 milions que el Barça va pagar per Coutinho, que Jürgen Klopp va utilitzar per comprar Virgil van Dijk al Southampton -85 milions pel colós defensiu, el líder que el Liverpool necessitava desesperadament- i Alysson al Roma -75 milions més pel porter sòlid que tant els calia-. El Barça també havia pagat al Liverpool per Luis Suárez (85 milions), diners que el club va utilitzar per fitxar Roberto Firmino (35 milions al Hoffenheim), Sadio Mané (35 milions al Southampton) i Mohamed Salah (40 milions al Roma).
Una anàlisi simple? Podria ser. Però la cronologia és inequívoca. El Liverpool, un dels clubs amb més aficionats al món, també va comprar l’estiu passat Fabinho (60 milions al Mònaco) i Naby Keïta (60 milions a l’RB Leipzig). I encara van poder fer públic un rècord mundial de 120 milions de beneficis. Un gran equip, un gran entrenador, fantàstiques finances. El propietari nord-americà, John W. Henry (també propietari de la famosa franquícia de beisbol Boston Red Sox), ha esperat una dècada, però finalment ha col·locat el Liverpool al cim del futbol europeu. Allà on els seus fans creuen que hauria de ser sempre.
Igual que el Barça, el Liverpool va gastar milions en la seva recerca de la glòria. Però, a diferència del Barça, el Liverpool va invertir amb encert. Coutinho va arribar a Barcelona per una xifra rècord al club fa només disset mesos per guanyar la Lliga de Campions amb els blaugranes, però són els reds els campions europeus. Les voltes que pot arribar a donar la vida. Klopp va exorcitzar el fantasma de perdre les últimes sis finals que havia dirigit (tres amb el Borussia Dortmund i tres amb el Liverpool, incloent-hi la final de la Lliga de Campions de l’any passat contra el Reial Madrid). Aquest dolç triomf contra el valerós Tottenham de Mauricio Pochettino li permet, de pas, oblidar el dolor de perdre el títol de la Premier davant Guardiola i el seu City per només un punt.
Un futur tenyit de ‘ red’?
Un futur tenyit de ‘
La pregunta ara és si el Liverpool continuarà dominant les competicions internacionals tal com ho va fer a mitjans dels anys setanta i vuitanta. El 2005, quan amb Rafa Benítez van guanyar contra el Milan de Carlo Ancelotti en el miracle d’Istanbul, en què van aixecar una final que perdien per 3-0 al descans, ningú creia que ho farien perquè no tenien “un estil”. O els jugadors per fer-ho. Benítez no va deixar cap llegat en forma de gran futbol. Però amb Klopp el Liverpool té futbol. Tenen un bon equip. El seu futbol brilla tant com les dents de Klopp quan mostra el somriure més famós del futbol. I el Liverpool juga amb un somriure. I amb estil.
El Liverpool Way, aquell “ pass and move, get and give ” de l’entrenador Bill Shankly que va continuar el seu ajudant Bob Paisley i després Joe Fagan o Ronnie Moran, tots membres de l’equip personal de Shankly. I després Kenny Dalglish, que es va convertir en jugador i entrenador a la vegada. Una tradició que va acabar el 1997, quan l’últim membre d’aquesta dinastia, Roy Evans, va ser substituït entre veus que demanaven moure’s amb els temps. Però el club va perdre el seu ADN.
Ara, finalment, el Liverpool ha tornat a connectar amb el seu passat. I poden somiar amb un gran futur. ¿Està a punt de començar una nova dinastia? ¿Finalment acabarà la sequera que fa que no guanyi la lliga des del 1990? Preguntes, preguntes... Per ara, deixeu-ho estar. Veureu un milió de persones pels carrers de Liverpool, ja que el trofeu torna a la ciutat dels Beatles i l’ocell més famós del futbol: el Liver Bird, el símbol de la ciutat, gravat a l’escut que defensen els jugadors del Liverpool. Els aficionats ja somien amb la final de la Champions del 2020. A l’estadi Atatürk, l’escenari del triomf contra el Milan el 2005. El seu triomf més llegendari. A Merseyside creuen en el destí.
Aquest títol pertany tant a Klopp com a totes les llegendes del passat. Però especialment a dos. A Shankly i a Paisley. Perquè van fer creure el Liverpool i els seus fans. Klopp, que encara no ha perdut cap eliminatòria a Europa amb el Liverpool (ha arribat a tres finals europees en les temporades que porta al club), ha fet creure els reds. Un altre cop.
