La fe del Vic i la seva gent fan suar de valent l'Atlètic de Madrid

VicCau el vespre de manera delicada a Vic, deixant tons rosats al cel per donar pas, de mica en mica, a una foscor que s’interromp per les llums brillants dels focus de l’estadi Hipòlit Planàs. Se sent música a tot drap. La majoria de les cançons que sonen són d’artistes catalans: Oques Grasses, Figa Flawas, The Tyets... També hi ha un núvol de fum que es va colant, indissimulat, cap a dins a l’estadi per quedar-se flotant damunt la gespa: és fruit de les botifarres a la brasa que alguns dels nombrosos voluntaris preparen per als gairebé 7.000 aficionats que, amb un formigueig constant, van omplint l’estadi i les seves grades supletòries. S’han instal·lat per a l’ocasió, per atendre la demanda de la gent en “el partit més important de la història de la Unió Esportiva Vic”, tal com es pronuncia, amb orgull, des de la megafonia de l’estadi.

Un estadi ple de bufandes vermelles i blanques commemoratives, que no es cansen de vendre l’Eva i la Dúnia, en una de les portes d’accés i sense estalviar cap somriure als nombrosos clients que, a banda de resguardar-se el coll, volen endur-se un record més d’una jornada històrica a casa seva: la visita de l’Atlètic de Madrid. “Passa tu, Bruna, que tens tu totes les entrades juntes”, li diu una amiga a una altra en una de les cues d’accés. No s’hi fan gaires embuts, la gent ha acudit amb temps. Ningú es vol perdre aquest partit, els panellets, els moniatos i les castanyes ja arribaran més tard. La visita d’un equip de Primera Divisió a Vic va ser el plat fort del sorteig de la Copa i a l’estadi no hi cap ni una agulla quan arriba el dia assenyalat.

Tot i que l’afició vigatana comença tímida, en un inici del partit en què l’Atlètic vol anar per feina, es va animant. Superat l’ensurt inicial d’Ángel Correa, protagonista en un onze de Simeone amb molta presència de jugadors del primer equip, el Vic s’ho creu, es permet somiar amb algunes ocasions –fins a tres– que si bé no acaben ben finalitzades, fan aixecar el cul de la cadira als aficionats. També onegen algunes de les 2.000 estelades que ha repartit Pacte –que aplega les entitats independentistes d’Osona– de forma gratuïta.

80 minuts per al record

La primera part s’acaba amb empat a zero i amb el Vic mirant de tu a tu a tot un Atlètic de Madrid. Simeone, que es passa bona part del primer temps nerviós, sacseja la coctelera i, amb l’entrada de Koke i Lemar per Kostis i Serrano, s'acaben els jugadors del filial. El tècnic argentí disposa un onze plenament de la primera plantilla a Vic, un conjunt que fora de la bombolla de la Copa juga fins a cinc divisions per sota, a la Lliga Elit. Més tard s'hi suma Griezmann, un campió del món, que relleva un altre campió del món Lemar, lesionat de nou després de tornar d’una llarga baixa. Se’n va entre llàgrimes. Les llàgrimes del desafortunat Lemar contrasten l’èxtasi de l’afició local, cada cop més engrescada, perquè el Vic, a la contra, busca les pessigolles a un Atlètic nerviós. Ignasi Quer, Martí Riera i Dídac Serra s’aproximen al gol, però no se’n surten. Entra Julián Álvarez, un altre campió del món. 

Els jugadors del Vic celebren cada ocasió, cada pilota recuperada, cada duel guanyat i cada aturada d’Agustín Mora com si els hi anés la vida. De fet, és el partit de la seva vida. Fins que l’àrbitre Cuadra Fernández pren protagonisme: un inexistent penal de Bertrana a Giuliano Simeone acaba amb el 0-1 de Julián i amb Senyé expulsat per protestar. És cert que a la primera meitat n’havia perdonat un al Vic per mans, que no havia vist. Ja amb inferioritat, Julián ensenya la seva qualitat i tanca, amb el segon, el marcador. La fe del Vic i la seva gent ha durat uns 80 minuts ben dolços i emocionants que, ben segur, no oblidaran.