Ser víctima de la teva pròpia trampa
El Barça viu el moment més dolç des que Joan Laporta va tornar a la presidència la primavera del 2021. La presa de decisions li està sortint bé: ha apostat, per fi, per un entrenador en qui confia al 100%, la piloteta entra, l’equip il·lusiona i, econòmicament, acaba de resoldre el serial de Nike amb un contracte que, segons ell, és el millor del món del futbol. Els ingressos augmenten, el somni de la terra promesa del nou Camp Nou s’acosta –encara que sigui amb més lentament del que es preveia– i l’anhelada recuperació de l’estabilitat s’albira com una possibilitat més tangible i menys utòpica que fa un temps. Arribats a aquest punt, Laporta podria estar força tranquil després del camí recorregut i la feina feta a batzegades, però hi ha un fantasma que el persegueix com en una pel·lícula de terror: la palanca fallida de Barça Vision.
El president és víctima de la seva pròpia trampa i això no és culpa de cap herència. El 3 de setembre, en la darrera roda de premsa que el president va fer acceptant preguntes dels mitjans, va assegurar que el Barça no havia tornat a la regla de l’1-1 a l’estiu perquè ells no havien volgut i que el problema del fair play s'hauria resolt a l’octubre. A més, va afirmar que només amb el nou contracte de Nike ja en tindrien prou per solucionar-ho tot i poder inscriure Dani Olmo definitivament. Totes aquelles paraules se les va endur el vent quan va haver de corregir-se a si mateix abans i durant l’assemblea de compromissaris en què li van aprovar els comptes malgrat l’estirada d’orelles dels auditors. Reconèixer una part del fracàs de Barça Vision va trastocar els seus plans: la realitat dels números sempre t’atrapa i els relats es desmunten en un tres i no res, per molt que els feligresos t’aplaudeixin incansablement.
Mitjans de novembre i som aquí: un altre cop en un compte enrere arriscat, sabent que falten més milions del que podia semblar per no tenir maldecaps amb Olmo –mínim uns 50– i amb la cantarella optimista habitual d’uns inversors que estan a punt de caramel. Aquest cop estaria bé que no només fessin botifarres i sabessin alguna cosa del negoci del metavers –encara que sigui per dissimular–. Però, vaja, el guió laportià ens ha demostrat mil cinc-centes vegades que sempre hi ha un bot salvavides inesperat, un invent de MacGyver per detonar una bomba, una lesió de dos mesos que es converteixen en quatre, una escletxa a la normativa de la Lliga per continuar fugint endavant. La pregunta és: fins quan?