Víctor Font: la història d'un somni

El compromís amb el Barça de Víctor Font és el seu màxim valor. De barcelonisme no n'hi falta. De voluntat i intenció de ser-ne president, tampoc. Hi ha posat hores i diners, equip i contactes per aconseguir-ho. Explica que té el millor diagnòstic, sap el que es trobarà, què s'ha de fer i com. Es reconeix a ell mateix com el futur, tot i que no sabem si és un futur simple o perfet. Ha estat omnipresent en els últims anys intentant aportar petits projectes per actualitzar un model obsolet de gestió, millorar la relació del club envers el soci, buscar la transparència i promoure la digitalització. Després de triomfar en el món dels negocis, lluny de casa, ha tornat pel Barça.

Per a Font, arribar a la presidència del club que estima seria, segur, un somni personal i alhora un reconeixement a Catalunya. En termes anglosaxons, quant a la seva value proposition (el projecte) de què cal fer amb l'entitat segurament no té rival. Però el seu engagement (la capacitat per atraure l'audiència) amb el soci del Barça segueix sent millorable. ¿Dubai està massa lluny del barcelonisme? ¿El soci entén que això del futbol, per sobre de tot, s'ha convertit en un negoci i que cal el millor gestor? La negació d’ambdues preguntes sembla la constant que pot afectar les aspiracions del candidat. És més estratègic que pròxim en les relacions, com tots aquells gurus de la nova economia als quals representa i dels quals majoritàriament s'ha envoltat en aquest viatge a Ítaca. Aquesta aparent distància emocional li resta empatia per aconseguir la proximitat del votant culer que encara prefereix fer un cigaló al bar de la cantonada abans que demanar un Big Mac via Glovo.

Font es defineix a si mateix com a camaleònic. El millor en els estudis o la feina i el més gamberro quan és l'hora de divertir-se. I tot, lluint perfil de gendre perfecte, cabell canós, trajo impecable i camisa blanca. És tot un businessman de Granollers. "Work hard, play hard", en les seves pròpies paraules, expliquen la vida del consultor, "metge de negocis", com ell explica, i és el que fa que s’autoconsideri com el millor per ocupar la llotja del Camp Nou. Va planificar la campanya perfecta d'un candidat, tenint darrere els millors professionals i assessors amb temps, planificació i recursos al seu voltant. Fins i tot ha tingut de fidel escuder Antoni Bassas, un número dos que l'ha acompanyat en tot el trajecte, encara que ha sobtat la seva falta de protagonisme al tram final. Bassas podria haver sigut un potencial presidenciable amb més notorietat de sortida. Més d'un deu haver pensat que invertir el tiquet electoral hauria sigut una opció més resultadista.

Més bon president que candidat

És aquí on apareix el mur de la realitat: les eleccions són presidencialistes per natura. I Font ha jugat en equip (Bassas, López, Nadal, Font, Uriach, Pierre, etc.). Un equip directiu solvent al seu voltant, segurament el més convincent del seu projecte, que es va anar comunicant mil·limètricament per generar un efecte in crescendo que potser resulta insuficient. La seva proximitat personal i professional amb Ferran Soriano semblava un salconduit cap a la demostració del que pot ser la gestió a l'estil Font.

La perfecció intel·lectual en la categorització dels problemes que té el Barça ha esdevingut un element de rigidesa en els discursos. Font ha intentat trencar aquesta inèrcia amb petites entremaliadures per demostrar un barcelonisme incondicional. La gestió comunicativa ha resultat ineficaç amb Xavi Hernández o Jordi Cruyff, les seves grans apostes esportives, que s'han acabat diluint. Dels futbolistes, tècnics i representants diuen que mai te’n pots fiar.

Història d'un somni, el documental llançat dues setmanes abans de les eleccions, pot esdevenir un mal presagi, ja que hi ha somnis que mai deixen de ser-ho. Font ha basat massa el seu relat en un futur contraposat al passat que personifica Laporta, en la gestió seriosa que encarna ell versus el populisme del Jan. Però el futbol és futbol i Font ha sigut massa rígid i encotillat en les seves aparicions públiques. S'ho ha jugat tot a una carta i el rival ha sabut contraatacar amb massa facilitat. Solvència i treball són les seves armes per reconstruir el Barça, ho té tot preparat i planificat (fa dos anys que fa juntes directives). Veurem si la culerada li dona la possibilitat d'aplicar tot allò en què ha treballat. La seva cursa electoral ha sigut una marató on ha faltat un esprint final millor. Els que el coneixen bé diuen que no és el millor candidat, però sí que seria el millor president per al pròxim mandat. El soci té la paraula.