Les victòries del Girona tenen més bon gust quan no renuncia a la identitat

GIRONAA principis de febrer, el Girona s'ha situat cinc punts per damunt del descens, mirant des de dalt en la classificació conjunts de la dimensió del Celta, el València, el Sevilla o l'Espanyol. No sabem com acabarà la Lliga, si accelerarà encara més i no patirà, o si li tremolaran les cames i s'enfangarà. Però a hores d'ara veure com se'n surt fa que Montilivi s'estigui molta estona sentit felicitat. La victòria contra el València és un motiu d'alegria més (1-0).

Sense ordre ni control: el Girona i el València han decidit que aquesta era una bona tarda per jugar a futbol. Els dos equips hi han arribat ferits, perquè mentre els gironins acumulaven dues derrotes seguides que havien frenat en sec una mitjana de punts més que acceptable, a València hi ha falles fora d'època. De fet, comprovar com tot és inestable no és estrany en una època en què la immediatesa es cruspeix projectes. El club català, però, no dubta: la confiança en Míchel es manté intacta.

Ha sorprès veure Borja García, golejador inesperat, al centre d'operacions ofensives d'un equip que, una jornada més, ha competit de tu a tu amb un dels històrics del campionat. Borja ha passat al davant de Riquelme i s'ha incrustat en un onze en què Valery ha fet d'Arnau, Miguel ha fet un pas endavant i homes com Aleix Garcia, Iván Martín o Toni Villa, associatius per naturalesa, també han sabut pencar sense pilota. Hi ha vida més enllà d'Oriol Romeu, malgrat que el d'Ulldecona sobresurti tant en aquest apartat que sembla imprescindible.

Ha sigut un partit d'anada i tornada en què uns i altres han volgut deixar enrere els seus problemes a còpia d'una intensitat que no era fàcil de mantenir. El Girona, ocupat en dur el pes, ha tingut un ull posat en la vigilància defensiva, pendent que la velocitat de Lino o Cavani no els fes més mal del compte. Perquè cada vegada que els blanc-i-vermells es deixaven veure a l'àrea de Mamardashvili, els de Voro, com coets, clavaven una queixalada. El 0-0 no feia justícia.

Gazzaniga no encaixa gol per primer cop

L'equip de Míchel, castigat amb dos partits –el mateix tracte que Gabriel Paulista: un per protestar, l'altre per caçar Vinícius; coses de la Federació–, mai ha destacat per marcar amb facilitat. Sovint necessita intentar-ho força més que el seu rival. L'ha tingut Aleix Garcia amb una volea esplèndida; també Castellanos, que somiarà amb les porteries, amb una rematada contra la fusta i una en què ha forçat massa picant-la amb el cap; i també hi ha hagut una doble ocasió de Borja i Toni Villa que ha clamat al cel. Negat de cara al gol, el Girona encara ha hagut de donar gràcies al fet que un parell d'accions de Gayà i Lato no han trobat qui les acompanyés, que un xut de Lino fregués el pal i que a Musah se li fes de nit en un un contra un. Avui, Gazzaniga ha deixat la seva porteria a zero per primera vegada aquest curs.

La falta de punteria no ha sigut excusa perquè els gironins prioritzessin no desviar-se ni un pèl d'una identitat molt clara. No hi renuncia mai, el Girona, malgrat que en certs moments el més fàcil pugui ser qüestionar-se i preguntar-se si no seria més efectiu canviar algunes coses. A Montilivi tot gira al voltant d'una idea futbolística que ha demostrat anar acompanyada de resultats. Potser el que no es té tant en compte és contra qui s'aplica aquest model i el mèrit que suposa ser un mateix sigui quina sigui l'entitat del contrari.

Qui sap si per això tots els mals han fugit cames ajudeu-me quan ha marcat Borja, que ha engaltat al primer toc una assistència de Riquelme. Ha estat el premi indicat per a un Girona que està fent molt bé les coses l'any del seu retorn a la Primera Divisió.