Isidre Esteve: "La vida és massa curta, el que compta és el que podem fer"

BarcelonaIsidre Esteve (Oliana, 1972) sempre torna al Dakar. No pot evitar-ho; forma part de la seva vida. Sigui a l’Àfrica, a l’Amèrica del Sud o a Aràbia, ell necessita ser-hi. El pilot del Repsol Toyota Rally Team iniciarà d'aquí a poc més el seu vintè Dakar, el desè dalt d’un cotxe. Quan va debutar el 1998 ho feia dalt d’una moto, però després del greu accident del 2007, que el va obligar a moure’s amb una cadira de rodes, ho fa pilotant un cotxe adaptat. Ara torna al desert saudita amb el seu inseparable copilot Txema Villalobos.

Aquest serà el 20è Dakar. El fet que sigui una xifra rodona el fa especial?

— Sempre és especial. Però hi penso i m’adono que la vida passa volant. Quan anava en moto era genial. La sensació de poder sortir a competir. La sensació de guanyar coses com aquell 2004 competint amb Nani Roma. Tenir un equip oficial donant-te suport... va ser magnífic. I llavors vaig tenir l'accident. I mira, encara hi som! He tingut la sort de poder tornar. Ara amb un cotxe, aprenent molt. Pensa que el primer cop que el Txema em va dir de girar a la dreta...jo ni sabia on era la dreta! Quan vas en moto ningú et diu res, saps cap on vols anar... la moto et fa una sensació de llibertat... anar per les dunes tot sol, quan surt el sol, obrint pista i anat cap allà on vols. El cotxe és diferent; no vas sol.

Què ha estat el millor d'aquests 20 anys fent el Dakar?

— El millor d'aquests 20 anys ha sigut descobrir aquesta gran aventura. El 1998, el primer cop que vaig anar-hi, en vaig tornar impactat. Vaig poder anar a l'Àfrica i acabar-lo! Jo sempre he dit que des que vaig anar al Dakar l'any 98 soc millor persona.

Sí? I això?

— Sí, perquè moltes vegades no valorem la sort que tenim de moltes coses que hem normalitzat del nostre dia a dia. I només quan veus altres realitats tan directament, quan estàs tot sol enmig del desert i et trobes amb la gent fora de les rutes turístiques... doncs fa que tornis a casa una mica trasbalsat. El Dakar és una forma de vida que m'ha ensenyat moltíssim. Ha canviat molt, cert. Malauradament, no podem tornar a l'enyorada Àfrica. Però segueix sent una cursa magnífica. Abans era una aventura que ara no es permetria, amb gent perduda pel desert nits senceres, sense donar notícies a casa. Ara, si a la nit una família truca als organitzadors cada nit i aquests diuen que no tenen ni idea d'on és el seu fill s'armaria un bon cristo. Recordo els primers anys a Gabo, una etapa que vam començar 300 pilots al matí i a la nit només n'havíem arribat 10. Allò era èpic, la gent arribant de nit, dormint com podies per tornar-hi... i volies ser-hi.

Un Dakar perdut. Has viscut tota la seva evolució.

— És llei de vida, les coses evolucionen. Quan el Dakar va anar a Sud-amèrica recordo l'afició, que era increïble. La pista era plena de gent animant sempre. L'Àfrica va ser genial, era una aventura. Era molt maco. I ara estem a Aràbia, que, en l'àmbit esportiu, tenim un recorregut que és increïble. David Castera, el responsable del recorregut, ho ha fet molt bé. Les etapes han de ser llargues i és un gran encert tenir-ne una de 48 hores. Ha permès fer un salt necessari al Dakar, en David. I li estic molt agraït, ja que aposta per la inclusivitat. Permet que algú com jo pugui seguir somiant.

Com arriba a aquesta edició del Dakar?

— Serà el tercer any amb aquest cotxe. Després de ser al ral·li del Marroc vam valorar canviar-lo, però no ens va convèncer, ja que cal un llarg procés d’adaptació a un nou cotxe. Hem decidit millorar aquest, que ja el coneixem. Quan anava amb la moto, la traça del pilot tenia molt de pes, però amb els cotxes el vehicle és encara més important. Els millors pilots porten els millors cotxes i sempre acaben a dalt, si el vehicle és fiable. Llavors cal saber portar-lo, però no és com en les motos. La nostra idea és intentar acabar entre els 20 primers. Si ho aconseguim seria un gran èxit, ja que seria acabar per darrere dels cotxes oficials, competint amb ells. No crec que puguem estar entre els 10 primers, per exemple.

L'últim Dakar, el del gener del 2024, va ser el més dur?

— Va ser el més dur i exigent per a mi i l’equip. Al segon dia es va trencar el diferencial de davant en la part més difícil de la cursa, amb 100 quilòmetres sobre dunes supertoves per davant, a la part del desert saudita més dura, coneguda com el districte buit. Va passar; no pots fer-hi res. No cal buscar més explicacions. Vam estar hores intentant treure el cotxe de la sorra, amb en Txema dient que tot aniria bé. Queda la satisfacció d’arribar a les 7 del matí de l'endemà a la base, sols, sense ningú que t’esperi i fer-te una abraçada amb en Txema. Això és el que ens apassiona, això és el que dona sentit al que fem. Enguany potser canviem el material abans per precaució, però em moro de ganes de tornar a aquella zona, el desert més pur, on no hi ha res de res.

Esteu apostant pels combustibles renovables. És una aposta magnífica, però com afecta la competició?

— Primer vull dir que em sento que formem part d’un projecte magnífic, aquest de TechLab, al centre tecnològic de Repsol, on explorem la transició energètica amb l'objectiu de descarbonitzar al màxim la competició d'elit. Estem contents, som una part molt directa en això i en formem part. I això és molt, molt important. Anem en la direcció correcta, aprenent i millorant.

Una de les novetats aquest any són les etapes amb recorreguts separats de cotxes i motos. És a dir, sense la pista de les roderes de les motos per navegar...

— Serà divertit. Crec que el Dakar va per bon camí, com ho demostra el fet que hi hagi tantes marques i tants pilots oficials. Per tant, s'ha de córrer molt més perquè tothom vol guanyar. Jo crec que serà un Dakar en què caldrà tenir una mica més de paciència del que estàvem acostumats per adaptar-nos als canvis.

Segueixes transmetent aquesta sensació de gaudir com un nen petit, al Dakar. Què hi busques, allà, gaudir o competir?

— Totes dues coses. Competeixes, vols guanyar i millorar. Però admeto que hi ha moments... recordo un cop que estàvem molt concentrats per les dunes i vaig començar a riure sol: m'ho estava passant bé. Així que li vaig donar un cop al pit a en Txema, li vaig donar un bon ensurt. "M'ho estic passant genial", li vaig dir. Mira, puc seguir fent el que m’agrada. Vaig en cadira de rodes? És un dany col·lateral de fer el que m’agrada. Em trobo bé i puc donar una visió de la vida diferent de la resta de la gent. La vida és massa curta. El que compta és el que podem fer. Som aquí, podem fer coses, som-hi. Jo vaig tenir un accident i encara competeixo al Dakar. Soc un afortunat.

Tenim corda per estona i amb ganes de millorar, doncs...

— Veient que amb 60 anys es pot guanyar el Dakar, com ha fet en Carlos Sainz, no tinc pressa. Encara tinc temps (somriu). No vull comparar-me amb ell, eh? No podria fer-ho mai i no és la meva intenció, feia broma. Però sí que crec que al final la cosa més important és com es trobi un mateix. Si físicament estàs bé, en tens ganes, estàs motivat i tens un projecte que confia en tu... som-hi. Vull millorar i vull ser més ràpid i vull tenir un cotxe millor. Així que sé que puc anar millorant. Anem en la direcció correcta.