Barcelona-Castelló: val més prendre-s'ho a broma

CastellóBarcelona i Vila-real estan separats per menys de 300 quilòmetres. És a dir, unes tres horetes en autocar. Més o menys el que s'ha tardat, en total, entre anar al Prat, passar el control, agafar el vol, arribar a Castelló i agafar un bus cap a l'hotel de concentració. Per fer-se'n una idea: el vol ha durat exactament 29 minuts. El trajecte en autocar fins a l'hotel, gairebé tres quarts d'hora.

Aterrar a l'aeroport de Castelló és tota una odissea. I una cosa estranya. El d'aquest dimecres ha estat tot just el cinquè avió comercial que toca terra, i si no arriba a ser perquè duia el primer equip blaugrana, potser algú s'hauria plantejat desviar-lo cap a València.

A l'aire, tot anava com la seda. Les hostesses amb prou feines han tingut temps de repartir el càtering –un parell de sandvitxos, una bosseta de garapinyades i una beguda– que ja havien de passar pels seients a recollir la safata. Els primers minuts, de plaer. Els últims, d'angoixa.

L'aeroport de Castelló, aquella obra faraònica projectada i inaugurada per Carlos Fabra quan era president de la Diputació el 2011, va estar tres anys sense funcionar, almenys per a les aerolínies comercials. L'equipament no tenia els permisos necessaris i, des que els ha obtingut i el Vila-real –fins ara, el client preferent– l'ha fet servir per algun desplaçament, ha seguit arrossegant problemes.

A la zona de la Plana Alta on hi ha l'aeroport, dins del terme municipal de Vilanova d'Alcolea, hi fa molt de vent. I molt, vol dir molt. Quan els passatgers s'acabaven l'entrepà i el personal de l'avió recollia els trastos, ha començat el festival de turbulències. En una ocasió, una de les hostesses ha perdut l'equilibri i el carret amb el menjar i els sucs ha estat a punt d'estavellar-se sobre un periodista. “Mira que hem voltat per tot el món, i ara ens anirem a estimbar el dia que agafem un avió per anar a Vila-real”, es lamentava un company. “Qualsevol diria que el pilot no es coneix la ruta”, afegia un altre.

Un cop a la pista, la maniobra tampoc ha estat fàcil. O almenys, aquesta ha estat la sensació. Semblava que mai s'acabava de tocar terra, i quan ho ha fet, s'ha vist obligat a frenar amb força. “Bravo, atura'l!”, se sentia. Quan per fi s'ha aturat l'aparell, aplaudiments i ovació per al pilot. Nervis? Qui ho sap.

El vol xàrter ha aterrat enmig del no-res. Exactament on està situat l'aeroport: en una esplanada immensa rodejada de camps i amb unes ratxes de vent notables. L'asfalt de la pista està gairebé intacte i alguns controladors i operaris miraven els viatjants amb certa estranyesa. Falta de costum.

A fora, un centenar de curiosos esperaven amb impaciència per veure els jugadors blaugranes, però s'han hagut de conformar mirant els toros des de la barrera, ja que l'equip ha agafat l'autocar de l'equip –vingut expressament des de Barcelona– i ha marxat cap a l'hotel. Així que els veïns han aprofitat per entrar i veure les instal·lacions.

L'aeroport és petit, les parets encara són ben blanques i sembla que tot estigui per estrenar. Hi ha pocs mostradors i només una pantalla engegada, la que indica l'únic vol de sortida previst per a aquest dimecres: el que durà l'expedició del Barça de retorn a Barcelona, en principi, a les 23.55.

“Els calés que ha costat i tan poc que es farà servir”. “Sí que és trist”, comentaven dos jubilats mentre observaven aquell espai, que com qui diu encara fa olor de nou i està presidit a distància per la majestuosa estàtua dedicada a Fabra, que s'ha de contemplar per obligació quan s'abandona l'aeroport en direcció Castelló, passant per una rotonda de dubtosa funcionalitat. "I això mig rovellat, quant ha costat?", pregunten. A aquestes altures, valia més la pena prendre-s'ho a broma.