Viran Morros: "M'hauria agradat retirar-me al Palau, però no comptaven amb mi"

BarcelonaViran Morros (1983, Barcelona) va deixar el Palau Blaugrana fa un any després de ser la cara visible del millor 6:0 defensiu de l’última dècada. L’etapa al París Saint-Germain en confirma l’estatus, fet amb continuïtat i faltes en la disciplina dels xuts per l’escaire i les rosques. És collita de l’altre joc. El projecte francès només creixerà amb tots els recursos. Avui té una nova prova del cotó fluix contra el Barça de Pascual en el duel de colíders de la Lliga de Campions (17.00 h, Esport3).

¿Es pot assenyalar un favorit?

És molt complicat en un partit com aquest. És cert que juguem a casa i que tenim un punt extra, però ells estan jugant molt bé. Estan en un gran moment de forma aquesta temporada. Si soc sincer, diria que la cosa està 50-50.

Entenc que sí que té un guanyador.

Home [riu], jo espero que guanyem nosaltres. És el nostre objectiu. Farem tot el possible perquè sigui així. Sabem que som davant un gran equip, que el Barça és el Barça.

¿El jugador nota la dimensió mediàtica del partit?

Potser vosaltres feu créixer el globus. El partit és important, però crec que no és determinant. Pot decidir qui serà primer de grup, que és important per als encreuaments, però a aquestes altures no es pot dir que sigui decisiu. Sempre que hi ha un partit d’aquest perfil tot es magnifica. El jugador també té aquesta percepció. Vulguis o no, ho notes.

¿El de la primera volta, sense Hansen o Sagosen, va ser un simulacre?

És cert que teníem moltes baixes. Els primers 15-20 minuts vam estar bé. Vam començar a tenir problemes quan ja no teníem tota la bateria. El Barça va merèixer guanyar, no hi ha discussió, van ser millors. No sé si va ser un simulacre, perquè l’anàlisi és més complicat. Serà un partit diferent, espero que ara sí que mostrem el nostre nivell.

¿El va sorprendre el nivell del joc rival?

No. L’any passat ja van mostrar un nivell molt alt. Ens vam trobar l’equip que esperàvem. Van estar bé en defensa, amb un Gonzalo impressionant a la porteria i pujant ràpid a l’atac per intentar fer gols a la contra. No em van sorprendre perquè van ser reconeixibles. No van improvisar.

¿És millor aquest estil 2.0 que el Barça del ple de títol del 2015?

Ostres. Estem parlant de dos equips molt semblants pel rendiment d'handbol. És difícil fer la comparació perquè són moments i jugadors diferents. Aquest Barça corre més del que corríem nosaltres, això és cert. El del 2015 era un equip fort, molt convincent. Vam ser sòlids durant tota temporada. Aquí hi trobem una altra similitud.

Com viu el seu barcelonisme amb una altra samarreta?

És la meva feina. Jo moro pel meu grup. Quan juga el Barça de futbol, soc el més culer. El que vull és que el meu equip guanyi, és així de fàcil. Estic més de 300 dies de l'any amb els meus companys. Vull guanyar, com aquest diumenge. No penso si jugo contra el Barça. Potser tens una motivació extra, com en el meu cas.

¿La pressió és diferent al PSG?

És similar. El que és diferent és que el nivell de la lliga domèstica és més alt. Aquest punt d’exigència requereix molta atenció, amb dos partits cada setmana. Si rellisques en un, perds opcions al títol. La pressió del club i la mediàtica seria la part similar. Els jugadors hi estem acostumats, no és un problema.

¿L'obsessió per la Champions també és compartida?

L’obligació dels dos equips és classificar-se per a la final four. Si falles a Europa, que és el que ens va passar l’any passat, és una decepció. Després sabem que és complicat arribar-hi i guanyar. La derrota del Barça a les últimes semifinals és un bon exemple. Anaven guanyant de set i acaben perdent. Són coses que només passen allà. Has de comptar amb la màgia i el factor sorpresa de Colònia. No el pots controlar.

¿S'esperava allargar el seu moment a la millor elit post-Barcelona?

Sincerament, no. Quan vaig rebre l’oferta de París vaig quedar-me sorprès. Haig de dir que tenia dues propostes més per guanyar la Champions. Bé, no m’ho esperava. No sabia que tenia aquesta bona imatge fora de casa nostra. El PSG era un repte que vaig acceptar convençut. Era el lloc, la ciutat i el projecte que volia. A més, m’ha permès retrobar-me amb excompanys.

¿Creu que aquí se l'ha valorat igual de bé?

Sí. Sempre m'he sentit molt valorat a tots els equips i pels companys.

¿Li hauria agradat retirar-se al Barça?

Si, i tant. Sempre ho he dit.

Per què no va ser possible?

Jo no podia seguir al Barça. El club no volia comptar amb mi i vaig haver de buscar una solució. Vaig poder valorar les meves opcions i vaig decidir anar a París. L’oferta era irrebutjable.

Qui va prendre la decisió?

La direcció tècnica del club va dir que no volia comptar amb mi de cara al futur. Va ser una decisió de Xavi Pascual i David Barrufet. Són decisions i situacions que s’han d’acceptar, és llei de vida. Jo començo a tenir una edat i entenc que volguessin apostar per gent jove que tingués molt recorregut.

Amb un altre tècnic, ¿creu que hauria seguit al Palau?

És molt complicat saber-ho. No vull dir que el Pasqui hagi sigut el gran responsable de la meva sortida. No és una resposta fàcil.

¿Va trobar a faltar una altra gestió del seu adeu?

La veritat és que no. Van ser molt clars. Em van donar temps per gestionar el meu futur. Que quedi clar que mai m'he sentit maltractat. El club s'ha portat molt bé amb mi.

¿Creu que l'ha penalitzat en algun moment ser especialista defensiu?

Tothom diu que la figura de l'especialista defensiu ha d'extingir-se, però tothom en té un. Tots els grans equips segueixen fent canvis atac-defensa: el Barça, el PSG, el Kielce, etc. És cert que la intenció global és jugar més ràpid, però no passarem a la història.

El seu rol a París i amb Espanya li donen la raó.

El més important és seguir competint en aquest nivell. El fet de jugar és el que fa que pugui ser important per al futur del club i la selecció. Els Jocs Olímpics de Tòquio són un objectiu molt gran a títol personal i de grup.

¿Els jugadors encara poden retirar-se de la selecció o és una decisió de tècnic?

Sincerament, no m'he trobat en la situació. En el moment que jo senti que no soc important o que no em senti valorat, faré un pas al costat.

Com s'interioritzen aquests canvis d'etapa?

Suposo que costen d’assumir. No és fàcil, perquè volem jugar i creiem que som útils, com en el meu cas al Barça. El temps passa i n’has de ser conscient. L’altre dia ho parlava amb un nano de l’equip, que ahir va fer 20 anys. Quan vaig fer el meu primer entrenament amb un grup professional ell tenia un mes de vida.