Sílvia Vidal: "Visc la soledat en positiu perquè soc jo qui la tria"

BarcelonaSílvia Vidal (Barcelona, 1971) va descobrir l'escalada ja d'adulta. Llicenciada per l'INEF, on va fer de professora, va canviar de vida per excel·lir en l'escalada, on ha destacat amb expedicions en solitari i l'obertura de grans parets. Sovint passa setmanes lluny de casa, sola a la natura. Més d'un cop ha passat molts dies penjada de parets gegants, i ha dormit en una tenda sobre un gran buit. Considerada una de les millors escaladores de tots els temps, és una ànima lliure, discreta i perfeccionista, que va aconseguir ser la primera persona vinculada a l'escalada catalana i espanyola en guanyar el premi Piolet d'Or el 2021. Ara publica el llibre Hi ha llum entre les cordes, una porta oberta al seu món.

Després d'anys de viatges i xerrades, has decidit publicar aquest llibre. Com neix aquesta idea?

— Feia anys que em proposaven escriure’l, però no m’hi posava. Aquest cop em van enxampar en un moment de desconcert i vaig dir que sí, i ara em sento agraïda per l’oportunitat.

Parles de desconcert. De fet, el llibre comença amb un moment en què et trobaves bloquejada. És una forma molt sincera de començar.

— Va ser el motiu pel qual em vaig posar a escriure el llibre; les circumstàncies, el que vivia. Era el que tenia al cap, i com que escric segons penso, ho anava plasmant en el text.

Passes setmanes pujant parets en llocs llunyans sola. Sempre hi ha risc, quan fas escalada. Tens la sensació que la major part de la gent no t'entén? T'importa?

— No espero que tothom pensi de la mateixa manera, és part de la riquesa humana, i entre tots ens podem ajudar a anar polint-nos sense intentar canviar les essències de cadascú.

En aquest sentit, tens necessitat d'explicar-te? Què sents quan centenars de persones van a les teves xerrades? Creus que els pots ajudar explicant com vius?

— Les conferències m’ajuden a pair el que faig i com ho faig. Em fan reviure vivències intenses que m’han marcat i el fet de compartir-les afavoreix la meva comprensió sobre el que he viscut. Rebre els suggerimentsdels assistents és bonic. Hi ha persones que venen a les xerrades i després m’escriuen per agrair-m’ho o comenten que s’han posat a fer petits canvis en el seu dia a dia. Quan això passa, m’emociona i dona més sentit a tot allò que potser alguns troben que no té sentit, i m’esperona a seguir en aquesta línia.

Quan mires cap al passat, hi ha alguna escalada que sigui més especial que altres?

— Totes tenen el seu què, perquè cada expedició ha suposat un repte per a mi. En cada moment he intentat anar al màxim de les meves possibilitats, i totes han sigut especials i han marcat un abans i un després a la meva vida. Com a lloc físic, em quedo amb Alaska per com és de salvatge l’entorn.

Sols dir que vius de la mateixa manera com escales, oi? Un aspecte clau en aquesta forma de viure és atrevir-te a superar les pors per fer coses?

— Tots tenim por a algunes coses, i majoritàriament diria que tenim pors de coses que ni estan succeint ni probablement succeiran, i aquestes pors ens impedeixen somiar en gran. Agafar les pors per les banyes i encarar-t'hi és una manera de funcionar que funciona!

En un moment dius "si no ho provo mai, no ho sabré i no vull quedar-me amb el dubte". Has estat sempre així o ho has anat treballant?

— Diria que he estat sempre bastant així. El que canvia amb el temps és que prens més consciència de com ho fas i, per tant, ets més capaç d’explicar-ho i d’explicar-t’ho.

Com la gestiones, la por? Es tracta de conviure amb ella, més que de negar-la?

— Aprendre a gestionar-la precisament sense negar-la, ignorar-la, ni conviure-hi amb el pensament que és així i no s’hi pot fer res. Encarant-la, perquè és aleshores que la por pren una altra forma, sol fer-se més petita o desaparèixer, o si més no, canvia.

 Expliques que a vegades, si el temps no acompanya, pots passar 10 dies tancada a la tenda, no es fa llarg? Com ho gestiones?

— Es fa llarg i dur, però si vols seguir amb l’ascensió, caldrà prendre paciència, perquè l’altra opció és abandonar l’activitat. En situacions així penso que tot és passatger i que en algun moment canviarà. Al final, soc allà per voluntat pròpia, a causa d'una il·lusió i motivació prèvies i ben reals, que són les que em van ajudar a moure’m per intentar-ho.

Impacta la part on reflexiones sobre la malaltia i també sobre la pèrdua de persones estimades. Han estat les parts més dures d'escriure?

— És curiós, perquè un dels motius pels quals no em posava a escriure el llibre era per aquests dos temes, que sabia que em seria interessant parlar-ne, però no volia. Quan vaig decidir tirar endavant amb el llibre, el primer que vaig fer va ser escriure aquests dos capítols, i per a sorpresa meva va ser fàcil i fluid. És allò de les pors que parlava…

Dius que el teu tercer viatge a l'Índia va ser el més dur, una mena de lluita per la supervivència. Et vas arribar a penedir de ser allà?

— Sé que vaig patir i que uns quants moments segur que em vaig preguntar què carai hi feia allí, en aquelles condicions meteorològiques, però no em penedeixo de les meves vivències, sobretot d’aquelles que em fan buscar fins a trobar la part positiva.

D'on creus que neix aquesta necessitat d'estar sola?

— És una necessitat que apareix molt de tant en tant, no és habitual en mi voler estar sola, però quan la sento procuro viure-la.

Quan fas expedicions ho fas incomunicada. Sense telèfon, sense contacte. La teva gent saben on vas i quan marxes, res més fins que tornes. Quan vas decidir fer-ho així?

— Des de la primera expedició he anat incomunicada, no va ser una cosa pensada, ni un tema a considerar, senzillament és com va anar. En solitari, per a mi encara té més sentit anar incomunicada perquè si hi vaig sola és, entre altres coses, per experimentar aquesta soledat triada per mi, que visc en positiu. Anar-hi comunicada trencaria aquest estat. 

Quan estàs fent un viatge i es produeixen moments de gran bellesa, com la llum, veure un animal, aconseguir una fita… No et sap greu no compartir-ho amb algú?

— Pots copsar la bellesa sense necessitat d’estar amb algú al costat. Tot i anar sola i estar físicament sola, no em sento sola quan estic d’expedició, perquè la gent que estimo ve amb mi. Posteriorment, tinc l'oportunitat de compartir els moments amb molta gent; faig conferències i durant anys revisc aquells moments. No només pel fet de tornar a veure les imatges, sinó perquè estic compartint els records, sovint i amb gent diferent.

Qui està més sol, tu quan fas una ruta o bona part de la societat quan passa hores mirant una pantalla?

— S’hauria de veure cada cas.

Espiadimonis, Sangtraït, Sol Solet, Life is Lilac... Ja t'ho han preguntat altres cops, però d'on treus els noms amb els quals bateges les vies i rutes que obres per primer cop?

— Normalment, són noms que apareixen durant les setmanes d’escalada; de situacions viscudes allí, de pensaments que puguin haver sorgit, d’anècdotes…

Quin és el teu primer record d'una muntanya, com hi entres, al món de l'escalada?

— El meu primer record d’una muntanya probablement és a l’Aneto amb els meus pares i amics del grup d’atletisme, quan era petita.

Havies practicat atletisme. El fet de pujar parets i cims t'ha canviat la forma d'entendre el teu cos i com ens relacionem amb la natura?

— El que ha canviat la forma d’entendre el meu cos ha sigut portar-lo als límits físics. La meva relació amb la natura diria que és natural, i de nou, el que ha canviat ha sigut poder anar posant paraules a una manera de relacionar-m’hi que em permet entendre-m’hi millor.

"No em podia passar dos anys plorant cada dos dies"