Futbol
Esports28/03/2023

De què viuen els futbolistes dels quals es nodreix la Kings League?

A part d'exjugadors, la lliga de Gerard Piqué ha incorporat nombrosos jugadors del futbol català

BarcelonaEl dissabte 18 de març, Pablo Beguer va entrar des de la banqueta en l’empat sense gols entre l’Ascó i el CP Sarrià de la Primera Catalana. Una setmana més tard, estava aixecant el títol de la Kings League guanyat per El Barrio davant de més de 90.000 persones al Camp Nou. “Les emocions que he viscut aquest cap de setmana són al·lucinants”, explica a l’ARA aquest davanter. “Jo i altres companys vam demanar a l’entrenador si podíem participar-hi, i ens va donar el vistiplau per fer-ho mentre poguéssim seguir entrenant-nos i jugant amb el Sarrià”, recorda Beguer. A part d’exjugadors de Primera i de creadors de continguts, el gruix de la Kings League s’ha nodrit de futbolistes de categories modestes amb poc a perdre i molt a guanyar. 

“Per a mi era la possibilitat de participar en un esport entretingut i diferent, una oportunitat interessant, un complement al futbol que coneixem”, comenta Beguer. No cobra per jugar al Sarrià (a la Kings League els jugadors no professionals van cobrar uns 70 euros per partit a la fase regular). El davanter –que treballa com a programador vinculat als e-sports– només va haver de perdre’s un partit de Primera Catalana i va marcar un dels quatre gols d’El Barrio a les semifinals. Dos els va firmar Cristian Ubón, que estava jugant la final four mentre el seu equip, la UE Sants, es jugava a Vilafranca un partit important per les seves aspiracions de mantenir-se a Tercera. El club barceloní, per cert, ha rescindit el contracte del seu davanter per incompatibilitat.

¿Però quins motius han empès aquests i altres jugadors a deixar temporalment els seus equips per participar en aquesta competició efímera? 

Cargando
No hay anuncios

L’ARA ha conversat amb cinc futbolistes que conviuen i s’han enfrontat amb alguns dels noms que han viscut el seu particular somni futbolístic a la Kings League. Són cinc casos que expliquen la realitat que es viu en unes categories modestes en què els futbolistes no van als entrenaments amb cotxes d’alta gamma i no tenen assessors que els ajuden a invertir les seves fortunes ni, tampoc, agències de màrqueting que els gestionin la seva imatge. De fet, el 99,2% dels futbolistes amb llicència federada a Espanya no arriben al món professional, fet que els obliga a tenir una alternativa laboral.

El futbol semiprofessional a Catalunya

El Josu Rodríguez és coordinador en una escola; el Sergi Arranz és dentista; l’Àlex Fernández, professor de primària; el José Ortega, restaurador; l’Àlex Cano, comptable en un hospital. Tots ells, estrelles de la UE Sant Andreu, el Terrassa FC i el CE Europa, són alguns dels noms més reconeguts al futbol català semiprofessional. Tres d'ells es veuran les cares aquest cap de setmana al derbi barceloní del Narcís Sala. Tot i les destacades carreres que acumulen, sempre han tingut clar que no podien deixar de banda els estudis. A la cinquena divisió estatal, només alguns casos molt excepcionals, com ara davanters de renom o jugadors que baixen de categoria, tenen un estatus diferent i poden arribar a nòmines pròximes als 2.000 euros mensuals, però de mitjana es cobra força menys.

Cargando
No hay anuncios

“A la nostra categoria no podem viure del futbol. Quan vaig acabar la carrera vaig preferir començar a treballar per tenir experiència, tot i que altres companys prefereixen dedicar-se al futbol i no fer res més a la seva vida. El 95% dels equips de Tercera ens entrenem al vespre i els jugadors hem d’omplir el temps d’alguna manera que ens doni fruits presents i futurs”, comenta el capità de l’Europa, Àlex Cano. “Hauria de ser obligatori formar-se, sobretot quan tenim tot el temps del món. Fins i tot els jugadors dels equips més professionals que s'entrenen al matí. El meu germà Jordi, que juga al Terrassa, s’està traient la carrera de magisteri”, destaca. És un dels veterans de la categoria i no dubta a l’hora d’assessorar els més joves: “Intento aconsellar-los, perquè sense estudis no aniran enlloc. És clau que es formin, no poden jugar-s’ho tot al futbol. Em sembla absurd deixar d’estudiar pel futbol. Qui no ho fa és perquè no vol”.  

L'horari, un condicionant amb pes

“Tenim un salari que està bé, però no et dona per viure més enllà de l’etapa de futbolista. A mesura que em vaig fent gran recomano als més joves que no s’estanquin, que estudiïn o facin alguna cosa relacionada amb el sector que els agrada. Perquè si es retiren amb 33 anys sense estudis, el món els caurà a sobre”, explica el Josu Rodríguez. És un dels capitans de la UE Sant Andreu, on s'entrena a les 16 h. Al matí, d'11 a 15 h, treballa a mitja jornada al Col·legi Montserrat de Barcelona. “Si no fos futbolista hi treballaria més hores, és un horari adaptat als entrenaments amb el club”, diu el migcampista, que admet haver rebutjat ofertes d’altres clubs econòmicament superiors per poder mantenir l’estabilitat laboral que li proporciona l’escola.

Cargando
No hay anuncios

“Gairebé tots els meus canvis d’equip han estat per motius de feina. El 2021 vaig deixar el Terrassa FC perquè no podia compaginar-ho amb la meva altra professió, dentista, perquè amb l’ascens de categoria vam passar a entrenar-nos als matins i jo treballava en una clínica a Barcelona”, diu Sergi Arranz, que va descendir voluntàriament una categoria perquè el Sant Andreu li oferia uns horaris que li permetien incrementar el volum d’hores treballades com a dentista. Arranz va condicionar la seva carrera com a futbolista per aconseguir els recursos necessaris per obrir la seva pròpia clínica especialitzada en estètica dental. “El futbol em dona moltes coses, però el dia a dia, el que em dona menjar, és la professió de dentista”. 

Arran de l’ascens a Segona Federació, el Terrassa FC va passar d’entrenar-se a les 20 h a les 10.30 h: un canvi que va obligar dos dels seus capitans a modificar la seva jornada laboral. “Vaig haver de decidir si continuava al 100% a l’escola i marxava a un altre lloc a jugar o intentava compaginar-ho amb menys hores. Com que estic bé al club però no volia perdre la plaça que tenia aquí ni perdre posicions a la borsa pública de treball, vaig demanar fer mitja jornada”, comenta l’Àlex Fernández, que a part de ser el capità del Terrassa FC imparteix classes d’educació física a l’Escola Bellaterra. “És important pensar que, per més que sigui la nostra devoció, la vida de futbolista és curta i cal allunyar-te de la bombolla del futbol i pensar en el futur”, afegeix. 

Cargando
No hay anuncios

Desgast físic, oxigen mental

El seu company d’equip, José Ortega, va haver de canviar de feina amb el canvi de categoria. Ara porta l’administració del restaurant que gestiona conjuntament amb la seva parella a Castellbisbal. “Treballo dimecres, dijous i divendres, a més d’unes hores dissabte sempre que no tinguem un partit fora, fet que obliga a incorporar algú de reforç. També parlo amb proveïdors i vaig a comprar al mercat”, relata qui durant anys ha estat escollit millor porter de Tercera. “M’agradaria jugar en alguna categoria superior, però tenir un negoci que creix i en el qual tens traça t’enriqueix com a persona”, admet. “Fa dos anys em vaig fer molt de mal al genoll, el tenia inflamat i no podia moure’l, i, així i tot, vaig haver d’anar a treballar. Això fa que la recuperació sigui molt més lenta”, relata. 

Tot i el desgast físic, tots coincideixen que, mentalment, és positiu i necessari tenir una alternativa laboral al futbol: “Tenir una via escapatòria et permet desconnectar”. “Si tens molt de temps lliure et pots obsessionar. Tenir un negoci em permet no donar tantes voltes als mals moments del futbol”, confirma Ortega. Compaginar dues professions, a la majoria, els permet crear sinergies. “El futbol t’ensenya a treballar en equip i a conèixer rols que es repliquen a l’altra feina i que cal assumir i respectar, des de l’entrenador al president, passant pel capità o el nouvingut”, reprèn Cano. Aquesta és la realitat del futbol modest català del qual es nodreix la Kings League.