DAKAR 2020
Esports02/01/2020

Viure un Dakar convertida en l'ombra de Laia Sanz

Laura Torres afronta el seu segon any fent l'assistència de la pilot catalana

Nuria García
i Nuria García

Barcelona"Va ser la millor experiència de la meva vida". Ras i curt. Laura Torres va debutar l'any passat al Dakar fent l'assistència de la pilot Laia Sanz i de Mario Patrao, company de Sanz a l'equip KTM, i ja espera amb ganes que arribi el dia 5 per tornar-hi. Fins fa quatre anys, després d'haver estudiat administració i direcció d'empreses, treballava a les oficines de Mango, però una trucada ho va canviar tot. Coneixia Laia Sanz des que totes dues feien trial –"Ella, molt millor que jo; jo hi anava perquè m'agradava tot allò i perquè a casa sempre hem estat molt aficionats al trial", confessa–, i un dia, l'abril del 2016, la pilot de Corbera de Llobregat la va trucar per dir-li si volia dinar amb ella. "Hòstia, si mai té temps per a res!", va pensar llavors. D'aquell dinar en va sortir amb una nova feina. "Em va dir que necessitava algú per portar-li el tema administratiu i em vaig tirar a la piscina. Aquestes coses no s’han ni de pensar, no s’han de deixar escapar", recorda.

Al principi dubtava. Per allò de barrejar amics i feina. "Hem sabut portar-ho molt bé, podem parlar de tot, amb molta claredat. L’amistat continua ara encara més forta que quan vam començar aquesta aventura", explica Torres. L'any passat la seva feina amb Sanz va anar una mica més enllà, ja que la pilot li va demanar que li fes l'assistència al Dakar. "Ho vaig viure molt intensament. Això t’ha d’agradar. Dorms poc, vas brut per molt que vulguis anar polit...", diu rient. L'aventura és l'aventura. Però, per molt que en gaudeixi, va a treballar. I el dia a dia és dur, ja que la jornada comença ben d'hora, ben d'hora. Els pilots acostumen a sortir a les 5 del matí. "Normalment l'equip et diu que els llevis una hora abans, però la Laia demana llevar-se una hora i mitja abans de la sortida", explica. Això vol dir que si la pilot es lleva a les 3.30, ella s'ha d'activar abans per despertar-la. "Per sort, jo amb 10 minuts ja faig!", assegura. La majoria de coses es deixen preparades la nit abans. La roba, el casc, les botes... tot queda a punt abans d'anar a dormir i el camelback es posa a la nevera amb aigua a l'espera de saber què tria el pilot quan es lleva. "Al matí trien això i les ulleres que volen portar, si clares o fosques", apunta.

Cargando
No hay anuncios

I llavors, quan els pilots marxen, arriba el moment d'aixecar el campament, i mai més ben dit. "Intentem tenir-ho tot més o menys recollit, així que ho acabem d'endreçar tot i marxem fins al següent bivac". Els trajectes entre un bivac i l'altre són llargs. I aprofitant que van tres dins l'autocaravana (ella i els mecànics de Laia Sanz i de Mario Patrao), quan poden fan torns. "L'any passat va haver-hi un dia que tan sols havíem dormit un parell d'hores i vam fer relleus. Vam sortir i després d'una hora i mitja vam fer canvi, així vam poder descansar. Ens ajudem entre tots, és treball en equip al 300%", indica.

Cargando
No hay anuncios

Quan arriben al nou bivac, sant tornem-hi. "Arribem i muntem la parada. Portem un terra per posar perquè no entri sorra, traiem totes les maletes, muntem les carpes i engego l'aigua calenta, l'aire condicionat...", relata. No sempre hi ha temps per fer-ho tot. "Hi ha dies que arribem amb prou temps per preparar-ho tot i d'altres que arribem cinc o deu minuts abans que ells. I llavors no queda cap altra possibilitat que deixar-ho tot empantanegat i anar a veure'ls per recollir el casc i el collar i donar-los la gorra", apunta. Un cop arriben els pilots, toca netejar-ho tot: roba, casc –"Arriba ple de sorra", diu–, botes... L'any passat, com que Laia Sanz no estava gaire bé de la panxa, preferia menjar a l'autocaravana. "Li anava a buscar el menjar. Dinar o sopar? No t'ho sé dir, depèn de l'hora, però és l'àpat del dia!", confessa rient. Després, toca fer el road book. Aquest any les normes canvien i en algunes etapes els pilots això s'ho estalviaran. "Intentava parlar amb ella d’una altra cosa. Com que ens coneixem des de fa més de 15 anys, tenim temes per parlar! Teníem molts moments de riure. Són 15-20 dies de molts nervis i intento que desconnecti una mica. Soc allà per fer el que ella pugui necessitar", explica Torres.

Quan més o menys són les vuit del vespre, els pilots marxen a dormir. I és llavors quan ella sopa, es dutxa i, sí, fa petar la xerrada amb els companys. "Anem a dormir entre les 11 i les 12 de la nit", comenta. Ella dorm en una tenda de campanya, ja que, tot i que l'any passat va tenir l'opció de dormir a la caravana, no va voler. "Vas a dutxar-te, a sopar... Seria molestar-la tota l'estona, ja que quan obres i tanques la porta de la caravana, ho sent tothom!", recorda.

Cargando
No hay anuncios

"L’admiro molt com a persona, com a esportista i com a amiga, perquè, davant d’un dia dolent, l’endemà surt multiplicada. La seva mentalitat és increïble", explica, i afegeix: "Jo confio molt en ella, crec que és una persona que fa una cursa amb molt de cap, molt estratègica. La seva mare pateix molt, com és normal, però jo li dic que no pateixi tant, ja que ella té clar on té els límits i no els sobrepassarà mai". D'aquí dos dies, una afronta el seu segon Dakar, i l'altra, el desè. I totes dues volen arribar a Qiddiya el dia 17 per tornar-se a abraçar a la línia d'arribada com fa tot just un any.