Voler canviar el món corrent pels carrers

BarcelonaFer running s’ha convertit en un distintiu social més. El terme córrer ha quedat obsolet per una tendència de colors extravagants, la veu d’un rellotge digital i unes sabatilles d’un material aeroespacial que analitza la teva petjada. La indústria ha convertit l’exercici de manteniment en un fenomen de màrqueting, i ha generat un nínxol de mercat a gran escala. Albert Navarro (1975, Barcelona) va veure l’any 2013 que l’aparador podia servir per canviar el món a petita escala, assenyalant les necessitats primàries que no veu Barcelona. El raonament va néixer des del context de les World Marathon Majors, per afegir-hi el toc d’èpica, de la condició de maratonià apassionat i de pare del Pau i el Jaume, dos nens que pateixen autisme.

“Era el 2013. Feia mig any que havia aconseguit marca per competir a la cursa de Boston. Abans de plantejar l’aventura em va tocar dorsal per anar a la primera major, la de Chicago. La feia sol i volia organitzar alguna cosa. Vam iniciar llavors la campanya Road to Chicago, una plataforma de micromecenatge perquè els nanos de l’Associació Aprenem per a la inclusió de persones amb autisme poguessin fer esport. Va anar molt bé, i sis mesos després tocava viatjar a Boston. Vaig tenir el dubte si era bona idea tornar a donar la murga. Però mira, vaig tirar-me a la piscina i vam establir l’objectiu de les 6 curses per seguir recaptant diners”, diu a l’ARA, ja nerviós, a unes hores de disputar l’última major a Nova York: Chicago, Boston, Londres, Berlín, Tòquio i, finalment, la ciutat que no dorm mai. Tancarà avui un cercle d’iniciatives que ha generat més de 40.000 euros en ajudes a més d’un centenar de nens perquè incorporessin l’activitat física com a part de la seva formació.

Poc més de 5.000 corredors a escala mundial han completat les sis curses reina. Navarro, mestre de professió, serà el primer que ho faci dins d’una acció plenament solidària. La seva primera fita és haver tingut ganes d’ajudar perquè sí, com el mantra de les curses solidàries, però sense els quilòmetres de lones amb logos de multinacionals i els interessos econòmics en segon pla per blanquejar reputacions. El barceloní defensa un sistema d’estructura d’entitats que no exclogui l’autisme dels programes esportius. “Hi ha un desconeixement generalitzat en relació a l’autisme. L’esport és el moment de gaudir per als nanos, de descàrrega i de poder relacionar-se amb els companys. Els ajuda a gestionar diferents situacions del dia a dia. Ells necessiten una teràpia més intensiva. El problema és que aquests serveis corren a càrrec de les famílies. És una despesa important. Hi ha pares que per la suma de maldecaps prefereixen que el fill no faci esport. El que intentem a Aprenem és evitar-ho, garantir les condicions perquè l’activitat es pugui fer”, comenta.

El barceloní valora la seva aportació en la lluita per difondre la realitat de l’autisme des d’un prisma molt personal, entre la posició de pare i professional de l’educació. “Visc el moment amb molta emoció. Han sigut sis anys fent les curses amb la intenció d’aconseguir un rèdit solidari, amb èxits. Ostres, m’omple de satisfacció. Perquè ens puguem fer la imatge mental: hem ajudat unes cinc classes de nens. És molt maco. Tinc la sensació de feina feta. Hem invertit moltes hores en posar aquest granet de sorra”, comenta. Nova York tanca definitivament la seva etapa de les World Majors. Navarro pensa en el futur, en noves vies per seguir ajudant. Ara col·lecciona projectes i dubtes: “Hi dono moltes voltes. Hi ha gent que m’ho pregunta. ¿Que què faré ara? Per començar, un sopar a Brooklyn després de la cursa. Tampoc m’imagino què passarà en el moment de creuar la meta. Necessitaré recuperar les cames i oxigenar el cap. Alguna cosa faré”.