Volta a Moscari, solcant per un onatge de turons suavíssims

PalmaMoscari és un llogaret del municipi de Selva, ubicat a l’extrem nord-oriental del municipi, a la comarca del Raiguer, entre la vila germana de Caimari i Campanet, amb qui confronta partions municipals. El paisatge ens remet a les primeres pàgines de La minyonia d’un infant orat (1935) i a les delicioses descripcions que en fa el campaneter Llorenç Riber (1881-1958). Sobretot allà on ens parla de “les primeres coses que varen veure mos ulls tranquils” i que enumera poèticament com “un respatller de muntanyes blaves i altes”, “un onatge de turons suavíssims”, “una trama de caminois bruns i fressats” i “muntanyoles tapades de verdor”.

És en aquest paisatge cultural on s’apleguen històries, anècdotes i llegendes com la de na Pontons, a través del pou de Son Ferrer, i altres fets més reals i luctuosos com l’assassinat d’un mercader eivissenc a Can Tabou, entre d’altres. S’hi respira un aire fresc i humit, per la presència de diversos torrents i torrentons que el solquen, com el del Pont Petit, tributari del de Maçanella, o el de Sant Miquel, que baixa del coll del Prat. En relació amb el nom de Moscari, “ja apareix citat com a Moscàritx l’any 1230. Però l’etimologia del nom resulta problemàtica: mentre Josep Mascaró Pasarius l’ha considerat derivat del llatí muscus, ‘molsa’, el filòleg Joan Coromines opina que prové del llatí musca, ‘mosca’, passant per muscaria, ‘mosquera’, ‘arbust’, per la qual cosa Moscari, seguint aquesta hipòtesi, hauria significat originàriament lloc on neixen moltes d’aquestes plantes mosqueres; en canvi, el també lingüista Alvaro Galmés de Fuentes, partint del mateix muscus llatí, l’interpreta com a ‘mesc’ o ‘almesc’, en el sentit de lloc on neixen plantes almescades o flors amb olor d’almesc. En qualsevol cas, és un mossarabisme semblant a Caimàritx, Costitx, etc. que ja en el segle XIV perdé la terminació -tx” (Moscari i el seu districte. Antoni Ordinas Garau, Antoni París Morey i Francesca Rotger Moyá. Ajuntament de Selva, 2006).

La ruta

[00 min] Si hem arribat a Moscari amb transport públic (L-312), tot just hem d’acabar d’entrar al poble fins a l’església de Santa Anna, del segle XVII, bastida sobre un vell oratori de la possessió de Son Macer. Des d’aquí, pel carrer del Pou, sortim (nord) en direcció cap a Binibona. [05 min] Deixam a la dreta el pou que dona nom al camí, un dels dos pous antics que té el llogaret selvatgí. Assolim una bifurcació important, just allà on acaba el carrer del Pou [10 min]. Tot dret tenim el camí de Moscari a Binibona, que abandonam en aquest punt per prendre el de l’esquerra, el camí de Sa Bisbal. Uns metres després perd l’asfalt i esdevé un bell camí de terra que ens acompanyarà fins a les cases que li donen nom [25 min]. Sa Bisbal és una vella possessió que trobam a banda dreta del camí i que té a Selva la seva posada o casa de repòs dels senyors i amos quan acudien a la vila, un bell casal d’estil gòtic tardà (s. XVI) avui convertit en hotel d’interior.

Deixam les cases enrere i seguim el camí que ara acarona el bosquet de Son Sastre, a l’esquerra, i les cases de Son Ametller, a la dreta, fins a sortir a la carretera que uneix Selva i Campanet. [30 min] Ens incorporam per la dreta i ens dirigim cap a l’est en direcció a ‘la pàtria’ de Llorenç Riber. Caminam a l’ombra dels grans cims de la Serra, el Maçanella i el Tomir, entre d’altres. Però atenció! Anam fent passes per un vial per on transiten vehicles de tota casta, cal tenir molta de cura i precaució, i caminar pel costat esquerre, sempre en filera si anam en grup.

Orientats cap a llevant, entre camps d’ametllers, qualque oliverar i alguna garriga esparsa, travessam el camí de Moscari a Binibona que hem abandonat abans. A poc a poc ens acostam a les cases de Can Tabou [50 min]. La senzilla però aclaparadora bellesa de les cases no fa pensar en la trista i colpidora història del mercader eivissenc. Cercava sopluig i posada, tot just hi trobà la mort. Sembla que un escamot de delinqüents tenia atemorida la contrada a principi del segle XX. Bartomeu Ferragut Albertí Ciutadà, Joan Mateu Reinés de Míner, Pere Antoni Company Oliver Magre i Pere Socies Rei eren els seus components. Corria l’any 1905 i tot va passar una freda nit d’hivern. La inspirada ploma de Llorenç Riber els transformà en llegenda: “L’amiga escalfor que prometia el foc va atraure el mercader incaut, qui tocà a la porta, balbes les mans, i entorn de la cintura la blava troca plena d’unces. La porta s’obrí per ell, grinyolant sobre els gaufons; i una glopada de llum vermella, llefiscosa i agafadissa com la sang, l’inundà a l’entrar-hi. I ningú mai n’ha sabut res més”.

Ens allunyam de les cases i continuam endavant; ja podem veure aturonades, a l’esquerra del camí, les cases d’Alboraiet, dins Campanet. [1 h 15 min] Passam un doble revolt molt pronunciat, on trobam un camí de terra a la dreta, orientat clarament cap a Moscari. Deixam la carretera i ens ficam dins aquest vial. El camí baixa cap a una coma solcada pel torrent del Pont Petit, on trobam les cases de Can Cover i les Casetes. [1 h 30 min] En tocar la part plana de la coma, veurem dues tanques a ambdós costats del camí; giram a l’esquerra, vorejant la paret seca perpendicular a la nostra posició i la seguim fins al fons (sud/sud-oest). Veurem un portellet, fàcil d’obrir, rere el qual neix un senderó que a poc a poc s’eixampla i ens condueix de manera clara i precisa fins a una segona tanca, en una zona inundable propera al torrent del Pont Petit.

Pou de Son Ferrer

A partir d’aquí enllaçam amb el camí asfaltat de les Casetes que ja no deixarem fins a Moscari. Abans, toca fer una aturada en el pou de Son Ferrer [1 h 35 min]. Rehabilitat pel Consell de Mallorca el 1996, el pou és cobert per un porxo construït l’any 1874. “Segons una antiga tradició popular és atribuït a na Pontons, una noble senyora del segle XIII que vivia a Sant Llorenç des Cardassar i a la qual també s’adjudica la construcció del pou Comú de Caimari” (Guia dels pobles de Mallorca. Antoni Ordinas Garau, 2001). La tradició presenta una variant, segons la contin a Selva o Campanet. Els primers afirmen que na Pontons era fervent devota de la Mare de Déu de Lluc, fet que justificaria el seu pas pel municipi de Selva; mentre que els segons fan de l’església de Sant Miquel del pla de Tel, dins Campanet, la destinació final de la seva romeria.

Passat el pou de Son Ferrer el camí desemboca sobre la carretera, a la qual accedim per la dreta i ens dirigim fins a l’església de Sant Anna, on donam per acabada la volta [1 h 50 min].

@Fita_a_Fita