El Voltregà vol tornar a ser gran a Europa

BarcelonaEl 2002 un grup de joves de la casa van escriure un dels capítols més importants de la història del Voltregà. El conjunt osonenc va tombar el Porto, un equip amb un pressupost gegant comparat amb el de l’entitat de Sant Hipòlit, a la final de l’antiga Copa CERS. Els portuguesos, que comptaven a les seves files amb un innumerable llistat d’estrelles contrastades, van imposar-se a l’anada (5-3), però els osonencs van forçar la pròrroga a la tornada (4-2) i es van acabar enduent el títol als penals, quan el porter Quim Casalí va aturar el novè llançament i es va convertir en l’heroi de la nit. Després de 26 anys en blanc, el Voltregà aixecava de nou un títol i ampliava la seva llegenda en el món de l’hoquei sobre patins.

Els que recorden aquell moment expliquen que el poble sencer va embogir. “Ho vam viure amb molta il·lusió, perquè veníem d’anys difícils i de perdre la final dos anys abans contra un altre equip portuguès, el Paço de Arcos, en principi més modest que el Porto", explica Xevi Armengol, un dels jugadors que van participar en aquella final. “Com a jovent que érem va ser bestial pel que significava guanyar un títol amb el club de la teva vida”.

Disset anys de sequera

Llavors el Xevi tenia 24 anys. Aquest cap de setmana, amb 41, té l'oportunitat de repetir aquelles sensacions i tornar a aixecar aquesta copa, ara WS Europa Cup, a la 'final four' que acollirà la ciutat de Lleida per segon any consecutiu i que arriba un any després que no aconseguissin passar de semifinals. "Si m’ho haguessin demanat a principi de temporada hauria dit que era pràcticament impossible tornar-hi a arribar. No per l’equip, sinó perquè és una cosa molt complicada", reconeix. “No tenim el pressupost del Barça, el Liceo o el Reus, que poden lluitar per títols. El nostre primer objectiu sempre és no patir i, a partir d’aquí, tot el que ve és un premi. I ser aquí dos anys seguits jo crec que és un premi molt gran. I si tenim la sort d’avançar encara ho serà més”.

Ell és l’últim supervivent d’aquella generació de campions en un equip jove al qual s’ha sumat Mia Ordeig, veí, amic de la infància i el responsable que tothom el conegui com a Petxi. “De petit no sabia dir Xevi i em deia Petxi. I quan el seu pare em va fer debutar amb el primer equip –amb 16 anys–, hi havia el Xevi Sala de jugador i quan cridava Xevi ens giràvem tots dos. Per evitar-ho, em va rebatejar com a Petxi", recorda el protagonista d’un sobrenom que ha quedat per a la posteritat. “Ara si no em diuen Petxi no em giro ni pel carrer ja”.

Han passat disset anys d’aquella proesa, però Petxi Armengol segueix al peu del canó. La cua més famosa de les pistes segueix donant guerra, sempre amb l’estic a la mà, i no té cap intenció, de moment, de posar-hi fi. “Físicament em trobo bé, crec que rendeixo el que he de rendir, i mentre el cos aguanti, a mi m’agradaria seguir". Malgrat això, admet que, a la seva edat, potser ja no només depèn d’ell: "Hi ha altres factors a nivell de club que s’ha de veure com aniran, però si depengués de mi, de moment no tinc pas la intenció de plegar”. L’única cosa que té clara és que quan li toqui deixar la pràctica esportiva s’apartarà totalment de la pista. "El dia que posi el clau a la paret i pengi els patins em dedicaré a seguir el meu fill. No seré entrenador ni formaré part del club ni res de res".

Un casament sense anar de copes

Un dels motius que han permès allargar la seva carrera esportiva és que, des que es va trencar els lligaments creuats ara fa quatre anys, les lesions l’estan respectant. Quan s'ha perdut partits sempre ha estat per causes de força major. Com va passar l’any 2001, que el Petxi i la seva parella van decidir casar-se. Tenien intenció de fer-ho al maig, però el president de llavors, Ramon Vilaró, li va dir que no podia ser perquè per aquelles dates hi havia el 'play-off' i havia d’estar centrat en l’equip. A canvi, li va proposar que es casés al març. “Recordo que em va dir que l’única data lliure era el 8 de març perquè hi havia Copa del Rei, i que dos anys seguits no hi arribaríem pas, a la final”. L’any abans, ja havien arribat a la final i l’havien perdut als penals contra el Barça i, l’any següent, per a sorpresa del nuvi i del mateix president, van repetir la gesta. El Petxi, llavors, es va trobar que tenia, el mateix dia, la celebració del seu matrimoni i la final de Copa, a la qual no va poder assistir. “Em va posar la data del meu casament ell, pràcticament”.

Aquest any, el Petxi no es perdrà la cita europea. Dissabte tindrà la primera prova de foc contra els amfitrions i vigents campions, el Lleida, i si les coses surten com volen, diumenge pot tenir la sort d’aixecar, disset anys després d’una fita històrica per a Sant Hipòlit, un nou títol europeu per al Voltregà.