BarcelonaNo hi ha cap esportista al món que hagi aixecat més Mundials que Toni Bou (Piera, 1986). 32 vegades ha aixecat el trofeu que l'eleva a l'Olimp dels campions. Ell, però, continua sent la mateixa persona que quan va pujar a la moto de ben petit. Humil, un punt introvertit i sempre amb la mirada fixa en la victòria. Acostumat a guanyar curses a cabassos, Bou parla a l'ARA de tot allò que el mou quan no està sobre la moto.
Com es fa per guanyar sempre? No val la resposta de "és un esforç diari", eh?
— Avui et dic: "No t'ho vull dir", va! Si tingués la clau... A base de treball, ganes, i, òbviament, hi ha un talent i una obsessió. M'encanta el que faig. Si no m'encantés, seria impossible mantenir-ho tants anys consecutius.
Hi ha sostre?
— Sí, evidentment, però la realitat és que hem superat totes les expectatives possibles. El trial és un esport que quan algú domina, domina per molts anys. Costa molt arribar a dominar-lo i quan algú ho fa costa molt que algú arribi amb menys experiència i et guanyi. El sostre que crèiem l'hem superat fa temps i evidentment que hi haurà un sostre, però no sabem on és.
¿El Toni nen que va pujar a la moto per primer cop va arribar a somiar mai en ser el millor de tots els temps?
— Per res del món. Sempre m'ha costat molt creure'm les coses. He treballat molt i soc molt competitiu, però m'ha costat sempre molt ser-ne conscient. Fins que no aconsegueixo una cosa no m'ho acabo de creure i això ha fet que hagi treballat moltíssim per arribar on soc ara. De ben petit, però, ni de molt m'imaginava o somiava ser campió del món. Somiava en poder dedicar-me al que més m'agradava, i és aquest esport.
Va ser el teu primer somni?
— Sí, de ben petit ho vaig tenir molt car! Vaig tenir un petit dubte quan era més jove entre la bici i la moto. M'agradava més la bici que la moto perquè jo era més competitiu. A partir dels 12-13 anys tot va canviar, cosa que normalment passa abans. Els pilots que fan bici sempre volen fer bici i els que van a la moto sempre ho tenen molt clar des de molt petits. Jo mai ho vaig tenir molt clar fins que no vaig acabar de fer el pas.
¿Ha arribat un punt que deixa de ser una competició i torna a ser un joc de nens?
— Intento que sigui així. És la manera com sento que estic vivint el moment. Crec que ens mereixem gaudir després de tants anys de feina. I, sincerament, si gaudeixo em surten millor les coses. És cert que a vegades és impossible amb els canvis de reglament, que frenen molt la diversió a les curses. El trial és un esport que dona per molt i pots fer coses molt xules, atractives. Encara que t'ho vulguis passar bé, a vegades costa. Hi ha poques curses, sobretot a les d'inici de temporada, on puc deixar sortir el Toni nen perquè és on realment puc divertir-me.
T'has sentit perdut dins de l'èxit?
— Sí, una mica sí. Hem tingut moments, sobretot quan he corregut lesionat i ho estava passant malament. Quan acabes guanyant les carreres o el campionat tot t'ho recompensa i la diversió t'arriba llavors. Però en el moment de competir, quan veus que et queden 4 hores de cursa, que no te'n surts i no trobes el camí... Aquest moment després d'haver guanyat tant pensava: "Estàs patint molt, no sé si et compensa". He tingut sort que sempre he pogut girar la truita i quan acabes guanyant tot et passa.
El dolor ha estat gaire present?
— És una cosa que des de fora no s'aprecia gaire, però toca viure-ho. És rara la temporada que si no et fa mal aquí, et fa mal allà. Molts cops toca córrer estant malament. S'ha d'aprendre a conviure amb això i sobretot els esportistes de motor, que estem molt acostumats a córrer amb dolor.
¿Potser en l'únic moment on no fa mal és durant la cursa?
— És increïble el que al final el cervell és capaç d'adaptar. Per exemple, un futbolista mai juga tots els partits, o quan té una molèstia es fa una prevenció. Un esportista individual, en canvi, ha de competir sí o sí o perd la temporada. Jo he arribat a córrer amb lesions que són una barbaritat, amb d'altres que són més petites, però que molesten moltíssim mentre competeixes, o fins i tot amb complicacions que et fan pensar durant la setmana que no podries competir i quan arriba la cursa gairebé no ho notes. El cap pot aguantar moltíssim quan estàs malament i és increïble.
El teu cervell, a més, va molt ràpid sobre la moto.
— Hi ha molta part d'instant i molta velocitat. Hi ha dies que estàs més fresc, millor. Quan tu tens temps de fer totes les coses és quan realment fas bé les coses: quan et prepares bé, tens la moto ben preparada, estàs bé físicament, tens les idees clares... Quan et comences a atabalar i el cervell va més ràpid que tu, és que hi ha alguna cosa que no va bé.
El teu gran somni de petit era aconseguir el que tens ara. Quin és el teu somni ara?
— Vull poder allargar això tant de temps com pugui. Ja ho estic fent i ¿saps què és el millor? Que ho faig gaudint i passant-m'ho bé. Soc feliç així. Ara, però, em venen molt de gust els pròxims tres mesos en què no he de competir, els podré gaudir moltíssim.
Què faràs aquests tres mesos?
— Intento fer-ho tot [riu]. Durant la temporada intento cuidar-me una mica més, ja que tot el que faig ho faig molt al límit i haig de vigilar i controlar-me. Ara m'he apuntat a un torneig de futbol, jugaré un campionat de pàdel... Intento fer tot el que no puc fer durant els mesos de competició, tot i que vaig amb compte de no fer, per exemple, curses de motocròs, que m'encantaria, sobretot perquè la lesió seria més llarga. A més, vull dedicar més temps a les xarxes socials per poder materialitzar idees que tinc durant l'any. Ara és més divertir-me i passar-m'ho bé, deixar-me anar.
Com portes el domini de la raqueta de pàdel?
— Tampoc et creguis, eh. Tinc un amic amb qui sempre faig parella i quan acabo temporada mirem el calendari i a l'octubre i al novembre ens apuntem a tot el que podem. Allà a Andorra només juguem a Segona Divisió i fan molts tornejos. Soc dolent, però molt competitiu! Mira si soc desastre que abans de córrer a Bèlgica una cursa, em vaig obrir sota la canyella i em van haver de fer 10 punts. Poc després vaig anar amb uns amics a jugar i jo sol, mira si soc dolent, vaig picar tan fort la pilota que em vaig donar un cop i em vaig obrir la ferida! Al metge no sabia ni com explicar-l'hi [riu].
A veure si la pròxima entrevista la farem quan guanyis el Mundial de pàdel, que hi estàs molt acostumat a això de guanyar-ne!
— Pots comptar! Podrem dir que vam parlar quan era encara un aficionat! [riu]
¿Hi ha algun repte que no hagis fet que vulguis fer?
— No, la veritat. Sí que m'agradaria fer coses en altres països, com per exemple pujar una de les piràmides d'Egipte. M'han passat moltes coses pel cap, però que avui en dia són totalment impossibles.
També semblava impossible guanyar 32 Mundials...
— Totalment [riu]. Tanmateix, hi ha coses com aquestes que són molt complicades de fer en actiu, ja que requereixen molt de temps i al final en aquests tres mesos, tot i que sembla que en tinguis molt, queden en res.
¿En tot aquest temps lliure, la música hi és present?
— Uf, escolto música sempre. A més, escolto de tot: des de reggaeton fins a música tecno. Depèn del moment, amb qui estigui. Per entrenar-me no em poso música, però. Com a molt quan som allà abans de començar que et canvies i escalfes una mica, que tenim la ràdio posada.
I el cine?
— M'he vist tot Netflix! Després del confinament costa molt trobar alguna cosa, però vaig estar molt enganxat a algunes. És molt guai trobar una sèrie que t'enganxa molt i alhora molt trist quan l'acabes! Soc d'anar a veure pel·lícules al cine, intento anar-hi un cop al mes amb la parella o amics.
¿La teva vida diària és gaire diferent de la d'una persona 'normal'? Què és el que tens més ganes de fer en aquests mesos de descans?
— Tinc ganes d'estar amb els meus amics. El trial és un esport que et permet desconnectar 1 o 2 dies, però no et permet tenir una planificació de qui pots veure. Ara podré fer una mica el que vulgui. Segurament seguiré entrenant en un altre ritme molt diferent i poder-ho compaginar estarà bé. M'apuntaré a un torneig de pàdel que jugaran des de dimarts fins diumenge, per exemple. Segurament ens eliminen el dimarts, eh?, però jo podré estar fins al diumenge allà.