El waterpolo femení del CN Sabadell: un equip en el qual emmirallar-se

A la cresta de l’onada de l’esport femení s’hi pot trobar la secció femenina de waterpolo del Club Natació Sabadell, amb un primer equip que esportivament està molt per sobre del de categoria masculina del seu club. Les derrotes són mínimes en l’àmbit estatal: només han perdut tres Lligues i quatre Copes de la Reina al segle XXI, la resta són tot victòries. A Europa han alçat quatre Eurolligues. Una secció femenina que és l’orgull del CN Sabadell, el tercer club esportiu de Catalunya amb més socis, lluitant frec a frec amb l’Espanyol: les dues entitats ronden els 27.000 socis.

La superioritat de l’equip és tanta que va camí de la 17a Lliga en els últims vint anys, les últimes 8 de manera consecutiva. “Hi ha partits de Lliga en què costa mantenir la motivació. És complicat entrenar cada dia sabent que el cap de setmana tens un partit fàcil”, assegura la jugadora Maica García sobre el treball per mantenir la competitivitat. García és considerada una de les millors boies del món, encara que digui, entre riures, que això és una “enganyifa”.

L’última derrota de l’equip en fase regular de la Lliga data del 10 de novembre del 2007. I, si només es compten els partits jugats a casa, el Sabadell no perd des del 10 de gener del 2001. La jugadora més jove de la plantilla, Gisel·la Farré, encara no havia nascut quan van perdre per última vegada a casa. “Desconeixia aquesta dada, però és molt heavy. És impressionant que un equip porti tants partits sense perdre, sigui en l’esport que sigui”, comenta bocabadada Farré.

La professionalització de la secció femenina del CN Sabadell va néixer l’any 2003, de la mà del seu actual president, Claudi Martí, perquè hi havia “l’oportunitat de créixer molt més ràpid que l’equip masculí, tenint en compte que la competència era més baixa”. La capitana i jugadora de l’equip des del 2001, Olga Domènech, valora l’evolució de l’equip: “No som conscients del que hem guanyat, sou els mitjans qui ens ho aneu recordant i aleshores ens en adonem. Quan vaig començar a Europa ens fotien pallisses de 10 o 20 gols, ara aquestes pallisses les fotem nosaltres”.

Les condicions a nivell econòmic també han canviat. Els primers anys les jugadores cobraven uns 30 euros mensuals i ara han passat a ser mileuristes. A banda del salari que reben per jugar, l’entrenador de l’equip des de la temporada 2017/18, David Palma, afirma que miren d’ajustar els horaris perquè tenen “l’objectiu que les jugadores es puguin formar i estudiar”.

Algunes, com Anni Espar, també han viscut l’experiència de jugar a l’estranger. En el seu cas, als Estats Units i Austràlia. “Podríem dir que als Estats Units tenen més facilitats, però aquí en tenim més que a Austràlia. Això sí, la lliga australiana és molt més competitiva. Els partits són més ajustats i això és el que em va fer anar-hi”, afirma Espar.

Recuperar el tron de l’Eurolliga

Les olímpiques es marquen l’objectiu d’aconseguir l’or a Tòquio 2020, però abans, com a club, el més desitjat és aixecar la 5a Eurolliga. Es tracta d’una competició que van aconseguir per últim cop el 2016 i que se’ls resisteix els últims anys, malgrat que des del 2010 sempre han quedat entre les tres primeres classificades, a excepció del 2012. En els últims cinc anys, l’equip amfitrió de la final four de l’Eurolliga n’ha acabat sent el campió. “Si arribem a la final four i la guanyem, no vull que sigui perquè hem sigut les amfitriones, i això està passant últimament”, diu Palma. Entre dimecres i dijous se sabrà la seu de la final four d’enguany.

Per jugar-la, el pròxim pas és sentenciar l’eliminatòria dels quarts, dimarts. A l’anada van vèncer per 9-12 al camp de l’Orizzonte Catania, però les italianes són l’equip amb més Eurolligues: vuit. Haver convertit el que era extraordinari en quotidià té un gran mèrit però el més difícil no és arribar al cim, sinó mantenir-s’hi.