Javi López: “A les xarxes socials s’han superat alguns límits, sembla que ja tot s’hi val”

Javi López (Osuna, 1986) va defensar la samarreta del primer equip de l’Espanyol durant una dècada. El cinquè descens de l'entitat blanc-i-blava a Segona va portar-lo a deixar a contracor el club que capitanejava des del 2015. La seva carrera segueix a Austràlia, des d’on atén l’ARA en una conversa en què reconeix sentir-se alliberat de la pressió i l’estrès emocional que va viure en els últims anys a l'Espanyol.

Al novembre va fitxar per l’Adelaide United. Com li va la vida allà?

— Ha sigut un gran canvi, des de l’idioma al menjar, passant pels horaris, que són totalment diferents als d’Espanya. El més dur és estar a 18.000 quilòmetres de la família, i més quan alguns membres molt propers han passat el covid-19 amb gravetat a l’hospital. Amb la dona i les dues nenes estem adaptant-nos al nou estil de vida, que ens permet de gaudir de la naturalesa de l’entorn en els molts parcs que hi ha. 

És gaire diferent el futbol que es practica a Austràlia del que coneixem aquí?

— M’ha sorprès positivament el nivell que hi ha, tenen jugadors de gran nivell. El canvi més important és el físic: els jugadors són molt forts perquè estan influenciats pel footy [futbol australià, un esport diferent]. Els partits són d’anada i tornada i es trenquen aviat, no tenen tant de treball tàctic ni d’estudi del rival. El soccer és l’esport més practicat pels nens, però quan arriben a edats adultes molts passen al footy, que està subvencionat pel govern i rep més publicitat, perquè només es juga allà. Els partits d’aquest esport omplen estadis de 80.000 espectadors, mentre que els nostres n’arrosseguen uns 5.000. El futbol que coneixem no té un gran seguiment allà, i això que ho venen tot a l’estil americà, en format espectacle, perquè l’aficionat disfruti. No hi ha els sentiments que mouen clubs com el Betis o l’Espanyol. 

A l’Adelaide ha coincidit amb dos espanyols, Juande Ramos i Isaías Sánchez. 

— Sí, havia jugat anteriorment amb tots dos. Amb el Juande, sis anys al planter del Betis. De fet, vivia a la mateixa casa que ell. I amb l’Isaías vaig arribar a jugar en el primer equip de l’Espanyol. Ens uneix una gran amistat i tots dos tenen molt a veure en el fet que jo sigui a Austràlia. Qui ens ho hauria dit, fa 15 anys, que estaríem jugant junts en el tram final de les nostres carreres a l’altra punta del món. 

Com estan vivint la pandèmia allà?

— Fins fa dos mesos, quan va entrar la variant delta, pràcticament no hi havia casos. Per entrar al país t’havien de donar una excepció autoritzada pel govern i havies de portar visat de treball. Sense això no podies entrar al país, encara que fossis familiar d’algun resident. Quan vam arribar, vam passar una quarantena de catorze dies en una habitació d’un hotel amb les finestres tancades i on només ens obrien la porta trenta segons per deixar-nos el menjar. Un guàrdia de seguretat controlava el passadís. 

Han jugat uns quants mesos amb estadis plens. 

— Sí, i sense mascaretes a les grades. Fins fa dos mesos, la pandèmia pràcticament no existia. Explicava a la resta de l’equip la situació que es vivia a Espanya, que no té res a veure amb la d’aquí, on són molt estrictes. Per tres positius a Adelaide van decretar una setmana de confinament per a tothom. A més, quan entres a qualsevol lloc t’has de registrar a través de codis QR. Ara encara no han pogut controlar la nova variant i hi ha estats com Victòria o Nova Gal·les del Sud, on hi ha Sydney i Melbourne, on no es pot viatjar. De fet, no sabem quan començarà la lliga, ja que no podem fer de moment alguns desplaçaments interestatals. En teoria està prevista per al 30 d’octubre, però abans s’ha de disputar la Copa, que començava el 27 d’agost però que es va ajornar fins al 26 de setembre. 

Què veu quan mira enrere i recorda la seva etapa a l’Espanyol?

— Orgull i satisfacció. A vegades em culpo del que va passar la temporada del descens, però ho vaig donar tot. No només físicament, sinó a tots els nivells. Vaig ajudar el vestidor i el club en tot el que tocava. Vaig posar l’Espanyol per davant de tot, fins i tot de la meva família. Per a un capità és frustrant viure una situació com aquesta, perquè intentes fer tot el possible. Més no vaig poder fer. Va ser difícil, i molt dur quant a estrès mental. Sabia què comportava dur el braçalet de capità, era una responsabilitat molt gran i vaig fer el que tocava. Em vaig desgastar molt i em vaig oblidar de mi i sovint havia d’intentar solucionar fora aspectes que van provocar que no rendís tant. Potser és una de les coses que canviaria. 

Va ser un any complex, el del descens. 

— Quan s’arriba a una situació així és per un cúmul de situacions que no depenen ni d’una ni de dues persones només. A banda de la marxa de Rubi, amb qui alguns jugadors havien mostrat el seu millor rendiment, també en van marxar altres d’importants [Borja Iglesias i Mario Hermoso]. Ens va passar de tot i vam entrar en una dinàmica molt negativa en què qualsevol error penalitzava molt, i n’hi havia que no eren normals. Per sort ara està tot oblidat i l’equip torna a estar on es mereix. Hi ha una grandíssima plantilla, han fet grans fitxatges i hi ha equip per no patir. 

Els futbolistes d’elit viuen sotmesos a una forta exposició mediàtica. Com va viure vostè les crítiques rebudes de l’afició?

— Intentava no exposar-me tant a les xarxes socials. El futbol mou moltes coses i opinions i per això podem optar a aquests salaris, però no hi ha diners al món que puguin pagar els sentiments que un té. Jo entenc que pot cansar veure la mateixa cara durant tant de temps. He comès errors, com tots. I quan es cometen al sisè any t’hi sumen els anteriors. Respecto que hi pugui haver aficionats a qui no els agradava la meva manera de jugar, tot i que m’importa més l’opinió d’un entrenador, que és un professional del futbol. Tothom és lliure d’opinar, però que t’importin algunes opinions ja és una altra cosa. 

És molt fàcil insultar des d’un compte anònim assegut al sofà. 

— A les xarxes socials s’estan superant certs límits i sembla que tot s'hi val. Si no pots faltar al respecte a algú pel carrer, per què a les xarxes es permet la mofa constant per aconseguir dos "M’agrada" i tres retuits? Per què s’han de sentir atacades deu persones que opinen bé de mi o sobre altres aspectes? Es pot faltar al respecte a futbolistes, polítics, artistes o persones que pensin diferent de tu i no passa res. Com a societat hauríem d’obrir un debat per intentar conscienciar sobre fer un bon ús de les xarxes, perquè això pot portar molts problemes. Només cal veure quants casos de bullying o de nens que se suïciden es veuen. És un problema molt greu que va en augment. 

Parla de la pressió que viuen els esportistes. Darder va reconèixer en una entrevista a l’ARA que havia anat al psicòleg, un tema tabú. 

— És molt sa parlar d’aquests temes, conec molts esportistes de primer nivell que hi han anat. S’hauria de trencar aquest estigma, com va fer recentment la Simone Biles. Quan es parla de psicòlegs, molta gent pensa que estàs boig, però la realitat és que els problemes de salut mental afecten molta gent i cal parlar-ne més. Tenir un salari més alt no te n’allibera. En el futbol i en l’esport d’elit cada cop està més instaurada la figura del psicòleg, encara que ara li diuen coach. 

Amb quins bons moments es queda de la seva etapa a l’Espanyol?

— Hi ha molts moments, bons i dolents, que queden en el record. El debut en Lliga com a titular: vam guanyar el Màlaga amb gol de Javi Márquez i quan vaig sortir del camp vaig abraçar-me amb el meu pare. Sempre va estar al meu costat des de petit. O un gol que va marcar Galán a Cornellà-El Prat, on volia dir-li una cosa i no sentia la meva veu del soroll ensordidor de l’afició. L'últim desplaçament a Vila-real, vaig plorar. També Darder, perquè vèiem tota la gent allà amb la situació que vivia l’equip. O la classificació per l’Europa League. El dia que es va confirmar el descens al Camp Nou no vaig jugar, però vaig dormir amb la samarreta perquè ho necessitava. L’Espanyol és el club de la meva vida. No negaré que tinc una espina clavada, m’hauria agradat tornar l’equip a Primera. 

Un club amb una afició molt fidel amb independència dels resultats. 

— Si guanyes millor, però la Lliga només la guanya un. Els tres que van a la Champions no la guanyen. I els que van a l’Europa League no van a la Champions. Guanyar és molt difícil, i estem en una societat on només val el número u. Als Jocs Olímpics ja no es valora ni la plata, que significa ser el segon millor del món. Poder competir al màxim nivell i donar el millor d’un mateix per una samarreta és el més important, està per sobre de guanyar o perdre. 

Acaba contracte el juny del 2022, tindrà 36 anys. Té més o menys decidit què farà?

— No ho sé. Quan deixi el futbol m’agradaria marxar un mes a la platja (riu), perquè l’elit no és esport ni és saludable. Ha sigut molt exigent i estressant. Vull gaudir d’aquest any, perquè venia d’una situació bastant traumàtica. Espero que aquest any em respectin les lesions, perquè el curs passat no vaig fer pretemporada i vaig patir-ne dues. Quan vaig poder jugar, vaig sentir coses que feia temps que no sentia a l’Espanyol, per l’enorme pressió, l’estrès emocional i la responsabilitat que tenia. Somio amb poder tornar a vestir la samarreta de l’Espanyol, encara que sigui utòpic. Pagaria tots els diners del món per tornar a recórrer aquests deu anys en el primer equip. La meva història al club no va tenir el final que a mi m’hauria agradat. Si hi torno vull que sigui perquè algú cregui que puc aportar valor. Si no, no hi podria estar.