Xavi-Laporta: l'estranya parella

BarcelonaEstimats i estimades, no es pot viure de la nostàlgia. Bé, una mica de nostàlgia no fa mal, però massa no et permet avançar. La nostàlgia ens recorda la segurament millor directiva de la història del Barça, la del primer mandat de Joan Laporta, i també el millor equip del Barça, on Xavi era al mig del camp. Costa ser crític amb dues persones cabdals en la història del club. El jugador que segurament millor ha entès el que significa l'estil del Barça, el migcampista que va arribar a La Masia quan era un nen, que va patir i va plorar per uns colors que va portar fins al cim, amb demostracions de talent amb la pilota impossibles d'oblidar. I el president que fitxa Guardiola, Rijkaard i Ronaldinho. El president d'un Barça modern, triomfant, d'Unicef a la samarreta, d'anar pel món amb el cap alt.

Que poc en queda, de tot allò. La gent que rodeja Laporta no és la mateixa. El mateix president tampoc és el mateix, ha canviat. I el Xavi entrenador, de moment, encara no ha excel·lit com va saber fer com a jugador. Ben normal, normalment necessites uns quants anys per arribar a ser un gran entrenador; no tothom pot ser com Guardiola, que va triomfar ja el primer any, en part per tenir una plantilla més completa que l'actual. Cal parlar bé del Xavi jugador, i criticar el seu discurs erràtic, amb excuses estranyes i canvis d'opinió difícils d'entendre. Ara marxo, ara em quedo. Ara tot és optimisme, ara no tenim diners. De la mateixa manera, cal valorar tot el que va significar la revolució del primer mandat i fer-se preguntes sobre la gestió actual, massa diferent. Sense plans a llarg termini, amb dubtes ètics, improvisant. Buscant diners jugant amb foc, com s'ha fet tensant la corda amb Nike, amb ombres en la gestió dels avals i una gran dificultat per entendre com es gestiona el futur de la banqueta.

Quina estranya parella, Laporta i Xavi. Fa anys van menjar-se el món i ara semblen un matrimoni que ja no s'estima. Ara es barallen, ara es retroben. Ara es juren amor etern de nou en un sopar amb convidats, ara dormen en llits separats. Cap dels dos ha demostrat tenir un discurs ferm, canviant d'opinió cada dos per tres. Ja entenem que costa, però un club seriós sap prendre decisions a llarg termini, amb el cap fred, sense enrabiades personals. Quin trist espectacle, aquest, ja que ni Xavi mereix això, per molt que s'equivoqui, ni el Barça. Un debat que, de pas, permet que no es parli dels avals, dels préstecs o del futur econòmic del club. El segon Barça de Laporta no s'assembla gens al primer. Quina nostàlgia, del primer. Fa mal.