La presó
La presó és una olor. Igual com passa amb els hospitals, les escoles o les cafeteries, que desprenen unes olors inconfusibles. No sabria ben bé com descriure aquesta sensació: potser és una olor de ranci, de sofriment, ràbia i segregació. No és gaire rellevant que els centres penitenciaris siguin de construcció més antiga o moderna, del Primer o del Tercer Món, per a homes o dones o fins i tots per a menors, tots ells desprenen una olor inconfusible que se t’impregna al nas tan bon punt en traspasses la primera reixa. La presó també és un color, el gris, en diverses gradacions, sí, però mai amb lluminositat ni alegria, un gris apagat, que sempre és trist i tancat.
Durant l’Edat Mitjana les presons només tenien la funció de contenció, eren una mena d’avantsala dels turments i molt sovint de la pena de mort que s’aplicaven després. Als segles XV i XVI, la proximitat entre les idees de delicte i pecat feien veure l’intern reclòs com un pecador i la pena que se li aplicava era el càstig just per al delinqüent. En paraules de Tomás y Valiente, “es concebia la justa venjança i s’aplicava també, com deien els documents processals de l’època, per aplacar la vindicta publica”. Els sona d’alguna cosa...?
Ja al segle XVIII, les presons van passar a complir les funcions d’aïllament, treball i instrucció de l’home. Però no oblidem que la paraula penitenciaria té el seu origen en la penitència.
El canvi que es va produir al segle XX l’explicava Foucault: “Ara ja no es castiga el cos sinó l’ànima”, de manera que la privació de la llibertat esdevenia el càstig més important que es pot imposar a una persona. Al mateix temps, i sempre segons Foucault, no deixa de perseguir-se només un fet delictiu sinó que també es comencen a jutjar individus “no ja per allò que han fet sinó també sobre allò que són, seran i poden ser”.
I així arribem a l’actual funció de la pena, la reeducació i reinserció d’acord amb el que estableix la Constitució, sense grans esperances que es puguin assolir aquestes finalitats en un lloc com un centre penitenciari.
La presó continua sent, abans que res, un lloc de càstig. Una cosa de la qual la nostra societat no hauria d’estar orgullosa i per la qual en tots els casos caldria mesurar-ne escrupolosament l’aplicació, fins al punt de reduir-la a aquelles situacions veritablement imprescindibles.
Si és difícil justificar la pena privativa de llibertat davant de determinats delictes, encara ho és més la mesura de presó provisional, considerada en part com una pena anticipada.
Però molt especialment en l’era digital, si el que es vol és controlar la mobilitat, el risc de fuga o la destrucció de proves hi ha mitjans telemàtics que amb molt poc esforç i amb un grau d’eficàcia alta fan aquesta funció i permeten que les persones duguin una vida normal.
De manera que la interlocutòria de presó incondicional per a nou membres del govern de la Generalitat (un dels quals amb possibilitat d’eludir-la amb fiança, tal com efectivament ha passat) em fa pensar en el terme medieval de justa venjança, tan ben descrit per l’enyorat professor Francisco Tomás y Valiente.
A més, l’actuació de l’Audiència Nacional contrasta amb la del Tribunal Suprem, que en aquest cas va atendre la petició de les defenses d’allargar el termini de la declaració fins al 9 de novembre. Va decretar la mesura cautelar de “vigilància policial permanent”, que en la pràctica és la menys invasiva en la vida de les persones i, alhora, obria la possibilitat d’interpretar els fets com a conspiració per a la rebel·lió, que té unes penes considerablement inferiors.
He estat crítica amb moltes de les decisions que ha pres el Govern en l’execució del full de ruta independentista, com també ho he estat amb l’actuació del govern espanyol durant aquests anys. Avui em sembla encara més absurd que uns i altres no hagin estat capaços de pactar uns mínims. No es tractava d’entendre’s sinó d’evitar que arribéssim a la situació actual.
La proclamació de la DUI -sense més valor real que el simbòlic- em va semblar un error i una excusa perfecta perquè s’apliqués l’article 155, però al final la forma amb què es va produir em va semblar un mal menor i vaig pensar que amb la convocatòria d’eleccions finalment Mariano Rajoy entrava en el terreny de la política. I així, encara que les circumstàncies no fossin les òptimes, vèiem en les urnes una possibilitat d’organitzar novament la societat en un clima molt més distès. Ho necessitàvem tant, tots!
És evident que les decisions judicials s’han de complir encara que de vegades no ens agradin o fins i tot quan no ens són favorables. Però la forma i el fons del que va passar a l’Audiència Nacional el 2 de novembre és molt criticable. La justícia no és aliena a una ètica i estètica que també cal respectar.
Podent utilitzar altres mitjans igual d’eficaços però menys dolorosos i més humanistes, la justícia no ho va fer.
La presó em dol sempre; avui, a més de la tristesa per aquells que la pateixen, em produeix un profund desassossec. Tot i així mai podem renunciar al diàleg i a la no-violència.
